Publicitat
Publicitat

Dígits I Andròmines

El mite del contingut d'usuari

El negoci de la xarxa es basa a aconseguir que els internautes passin com més temps millor davant la pantalla. Si és possible, mirant coses que han publicat altres internautes sense cobrar res per fer-ho.

La pel·lícula de l'any 2010 va ser The social network , una cinta sobre emprenedors que és una crònica de l'apoteosi de les xarxes socials. Però mentre Facebook s'emporta tota l'atenció, els diners van per una altra banda: davant els seus 2.000 milions de dòlars de facturació estimada el 2010, Google en va ingressar 29.300, uns 21.500 milions d'euros, pràcticament tots en concepte de publicitat. Dos terços són anuncis en pàgines web pròpies (el cercador, YouTube) i l'altre terç en pàgines alienes, per a les quals Google fa d'intermediari comercial.

Internet es consolidarà aquest any com el segon suport publicitari en volum d'inversió, només per darrere de la televisió, i és el que més creix cada any, impulsat per nous formats com les xarxes socials i el vídeo a la xarxa.

Tot aquest negoci s'aguanta sobre l'atenció dels usuaris, que passem cada vegada més temps enganxats a les pantalles. A diferència de la televisió, que fa grans inversions per produir programes que els espectadors vulguin veure, les empreses d'internet compten amb una eina molt rendible: encomanar als mateixos internautes la creació del contingut, sense donar-los a canvi res més que la possibilitat d'expressar-se en un lloc molt transitat i aconseguir alguna notorietat. Els mecanismes per aconseguir-ho són diversos, però acostumen a girar al voltant del concepte de la participació i la col·laboració.

El problema és que no totes les aportacions dels usuaris són igualment valuoses. A la web conviuen l'admirable Wikipedia, una enciclopèdia escrita i actualitzada per milers d'internautes que competeix en fiabilitat amb les obres de referència professionals -i que a més no conté publicitat- i el portal Otlive.es, que consisteix de llistes inacabables de missatges de suport als concursants d' Operación Triunfo redactats en dialecte SMS. Gràcies a aplicacions per al mòbil com Foursquare, hi ha gent que es passa el dia pregonant els llocs on va, suposadament amb intenció de trobar-hi amics o coneguts, però en realitat és perfectament possible que dues persones siguin al mateix recinte sense arribar a saber-ho, perquè cadascun l'ha anomenat de manera diferent i ningú s'ocupa d'administrar i corregir les incoherències de la base de dades.

Incrustar anuncis
Es tracta de servir la quantitat més gran possible de pàgines web, per poder incrustar-hi com més anuncis millor. Al final importa ben poc què hi ha en aquestes pàgines, i convidar els lectors a la participació és un recurs molt pràctic: quan algú comenta en una web, acostuma a tornar-hi per veure si ha tingut resposta, i això són moltes pàgines al cap del mes. La decisió d'obrir els articles als comentaris pot ser més econòmica que editorial: si filtrar els insults (o deixar-los, que genera encara més trànsit) costa menys que el que s'ingressa posant-hi anuncis, endavant.

També hi ha els sistemes de recomanació. Tal com hi ha qui comença a llegir el diari per la contraportada, molts internautes s'informen sobre l'actualitat mirant el que han recomanat altres usuaris a Menéame, una web amb uns algoritmes de funcionament tan elaborats com peculiars, però si més no són públics i coneguts.

La portada de Menéame és un panorama prou ajustat del que interessa de veritat als ciutadans, amb tendència a l'anècdota d'abast curt. Es diu que el millor de la web participativa és precisament el seu caràcter democràtic, però amb prou recursos també es pot pervertir: el govern xinès té des del 2008 un exèrcit de més de 200.000 internautes que cobren 50 cèntims (de iuan, uns cinc cèntims d'euro) per cada apunt de blog o comentari web favorable a la línia oficialista. Amb tanta gent al teu servei, és senzill neutralitzar les opinions negatives.

Els primers de la llista
En molts casos, els usuaris aportem contingut sense ser-ne conscients. Quan fem clic en un determinat resultat de cerca de Google, li estem indicant que aquell és el que trobem més pertinent com a resposta a la nova petició, i el cercador fa servir aquest vot implícit nostre per ajustar les seves respostes en posteriors consultes. Un mecanisme semblant funciona en la majoria dels diaris digitals. La llista dels articles més populars es realimenta: els lectors tendeixen a triar les primeres notícies de la llista, reforçant encara més la seva posició. Moltes vegades, el més visitat acaben sent articles que tenen poc a veure amb el que, suposadament, s'espera trobar en la publicació quan la visitem.

Les invitacions a omplir de textos i imatges propis les pàgines web perquè altres les mirin es multipliquen. Ja passem milions d'hores connectats als perfils dels nostres amics i coneguts a Facebook i Twitter, exposats a missatges publicitaris.

Quora, l'estrella del moment
Aquests dies l'estrella és Quora, un servei creat l'any 2009 per l'antic director tècnic de Facebook, que diu que organitza el coneixement en forma de consultori públic en què uns usuaris formulen preguntes i la resta responen o valoren les que hi troben. Com que fins ara només s'hi pot entrar per invitació, la qualitat de la informació sembla força alta, però és probable que quan s'obri l'accés, el nivell baixi considerablement, tal com va passar al servei Yahoo Answers. Adoptar un sistema de pagament que aporti valor tampoc li va funcionar en el seu moment a Google, que va tancar Google Answers l'any 2006. Quora encara no incorpora publicitat, però segurament ho farà tan aviat com assoleixi una massa crítica d'usuaris.

A Otlive.es hi ha missatges de suport als concursants d'OT.

La Wikipedia és l'enciclopèdia feta pels internautes.

Aplicació de mòbil Foursquare.

Consultori Quora.

Més continguts de