Publicitat
Publicitat

Àlex Rigola clausura el Grec amb un poema visual inspirat en Nietzsche

El naixement frustrat de la 'Tragèdia'

Amb la recent The End va provar l'escriptura dramàtica. Amb Tragèdia , Àlex Rigola, s'estrena com a coreògraf, acompanyat als crèdits per Ferran Carvajal. En el debut, l'acompanyen dinou intèrprets i les immenses ombres de Pina Bausch i Sasha Waltz. L'esperit de la primera es pot reconèixer mentre deambula pel paisatge coreogràfic, d'una gran bellesa, creat per Max Glaenzel: una superfície meridional de blat i oliveres que condensa les geografies que, a partir de Tanzabend II (1991), la mestra alemanya va introduir definitivament en les seves escenografies. Pina també guia Rigola-Carvajal en els diàlegs que estableixen els moviments dels solistes i el grup. Amb ella també es reconeix Sasha Waltz, hereva per aclamació del tanztheater , fecundat el segle passat a Wuppertal. Sasha inspira els ondulats cossos i el mestissatge transversal que converteix els actors en ballarins i els ballarins en actors. I també una font per emborratxar-se d'imatges atresorades, com la pluja de roba de Dido & Aeneas.

Assimilat l'impacte intermitent de la contemplació d'una cosa exclusivament pensada per ser percebuda com a bella -estètica en moviment o congelada en tableaux vivants -, la frivolitat i la distància s'apoderen de l'estat d'ànim i de l'interès de l'espectador. No hi ha relat -no hi ha tragèdia en el sentit etimològic recte- en un espectacle que pren El naixement de la tragèdia de Nietzsche com a punt de partida. Una carència important en un muntatge que pretén il·lustrar el pensament d'un autor que va defensar el concepte de l'obra total. Tragèdia no té densitat dramàtica, coixeja visiblement en l'elaboració del debat nietzscheà plantejat entre Apol·lo i Dionís, i la necessària evolució de l'art del futur per aconseguir la superació dels oposats. La producció prefereix moure's en la còmoda superficialitat universal que en facilita la processó pels festivals. Una icona buida de substància, com la primera escena amb tres intèrprets desgranant sentències del filòsof en una composició perfecta traslladada de Le déjeuner sur l'herbe , de Manet. Una imatge tan controlada com totes les altres. Una sorprenent paradoxa en un espectacle que apel·la a l'esperit lliure i dionisíac. Artaud no està lluny dels postulats de Nietzsche. En canvi, Rigola no deixa res a l'atzar ni a la bogeria. El seu és un esteticisme calculat de manera premeditada, que al final fins i tot introdueix el concepte de culpa -defenestrat pel filòsof que va matar Déu- a través de la violència gratuïta (contra Alicia Pérez) i el catàleg d'instantànies de l'horror. Seria possible pensar que Nietzsche no és dramatitzable, que només és digerible per al públic des de la insubstancialitat. Lamentablement existeixen obres com l'òpera Krol Roger , de Szymanowski, que contradiuen aquest plantejament. La bellesa també es reconeix en un pensament profund.

Més continguts de