Publicitat
Publicitat

'La nostra classe' apel·la a la memòria dels vius i dels morts

Tadeusz Slobodzianek, l'autor de La nostra classe , delega en els morts el relat de deu individus (cinc catòlics i cinc jueus) que el 1929 compartien classe de primària al poble polonès de Jedwbane. Una comunitat triada per la història negra d'Europa el 1941: en una orgia d'odi col·lectiu, els catòlics -observats pels ocupants nazis- cremaran vius en un graner els seus veïns jueus, 1.600 persones, la majoria vells, dones i nens. Un fet que acompanyarà els deu alumnes fins a la mort de l'últim seixanta anys després.

La superba escriptura de Slobodzianek no redueix la tragèdia a una ferida que deixa un conflicte històric. Parla de la facilitat amb què un individu pot convertir-se en autor o còmplice de la màxima brutalitat, de com la por de reconèixer un delicte privat condueix al crim col·lectiu, com els papers entre botxí i víctima poden canviar, de com ningú està lliure de pecat. Parla de la manipulació de la memòria històrica, del cansament que genera la rancúnia, de la mistificació dels màrtirs, de la capacitat de supervivència del mal.

Una obra major respectada per la directora Carme Portaceli i un entregat treball actoral (hi destaquen Albert Pérez, Xavier Ripoll i Rosa Boladeras) que podria haver sigut el muntatge de referència del Grec si la direcció hagués optat per un to menys teatral, sense caracteritzacions excessives. No cal sobreactuar un text que genera impacte emocional a cada ratlla. La contenció també catalitza l'emoció. Va funcionar amb Nascuts culpables de Carles Alfaro. De vegades convé recordar.

Més continguts de