Sota aquesta llum, la cova i la cabana ja no són aixoplucs tan sols del fred, sinó també del sol. Del tipi dels indis americans a les barques habitatge de Tailàndia, l'ombra és matèria imprescindible per a la vida. Òscar Tusquets explica en el seu llibre Más que discutible : "Els nostres avantpassats de qualsevol classe social feien l'impossible per protegir-se del sol, tant perquè n'intuïen el perjudici per a la salut, que avui ha quedat demostrat pel coneixement del seu efecte sobre el càncer de pell, com per raons evidents de confort visual i tèrmic". En aquest mateix llibre, Tusquets fa una gradació de qualitat d'ombra, i en primer lloc hi trobem l'ombra dels arbres. És normal, ja que les fulles mogudes per l'aire fan una ombra variable, fresca i viva. Després ve el cobert de branques o canyes, i els entramats de fulles de palmera, i el tendal tèxtil, i des d'aquí fins a arribar al sostre de construcció, que és una ombra opaca, total, morta. És a dir, que com més solidesa arquitectònica, menys qualitat ambiental, pel que fa a l'ombra.
L'ombra és un bé preuat i no només per descansar sinó també per poder desenvolupar l'activitat humana amb certa normalitat, com hem pogut veure a les places de les acampades dels indignats . Els carrers de bona part del món àrab s'omplen de vida amb els seus mercats plens d'olors i colors, però tot això no seria possible sense les cobertes vegetals que creen una zona segura, amb una baixada de més de 10 graus de temperatura. Les botigues han d'encendre els llums per il·luminar els seus productes en ple dia, però sense aquesta penombra seria impossible cap conversa, cap regateig, cap vida. Passa el mateix en els mercats setmanals de tants i tants pobles, els laberints de tendals i teles de rafal creen espais protegits del sol on el comerç és possible.
Aquests dies apareixen un munt d'arquitectures efímeres destinades únicament a oferir ombra. Una de les més notòries aquest any la trobem a les terrasses de bar, impulsades, a més, per la llei del tabac. La profusió de models o maneres de fer ombra és evident, i el model més habitual és el de pal central i amb una superfície quadrada o rodona que tot just cobreix un parell de taules, sovint patrocinat per alguna marca de beguda . En aquest cas, com en altres, no es tracta només d'ombra sinó de la demarcació d'un territori, d'un espai. Sota l'ombrel·la hi ha vida, gresca, refrescos i converses, a fora només hi ha el sol i la calor. I també d'un reclam publicitari: on veiem ombrel·les hi ha bars, potser el millor anunci per a tot establiment.
Tota aquesta arquitectura i disseny d'aixoplucs no tenen cap altra funció que acollir la vida. Molts no tenen excessives pretensions culturals i tanmateix són força significatius de la nostra cultura. Una conversa relaxada de sobretaula sota un cobert de tamarit, apurant el que queda d'un bon vi, resumeix molt bé el que els francesos en diuen la joie de vivre . I que no era això l'arquitectura, generar condicions propícies per a l'activitat humana?
