Si d'alguna cosa ha estat orfe el rock català és d'un panteó mitològic propi de bandes rockeres abraonades i salvatges. Els Sopa de Cabra hi han jugat aquest paper: dins l'inconscient del fan del rock català encara es mantenen ben presents, com els nostres Stones, els nostres Led Zeppelin. No és estrany, doncs, que en la seva tongada de concerts de retorn a Barcelona, al Palau Sant Jordi, hagin esgotat entrades durant tres nits consecutives, els dies 9, 10 i 11 de setembre.
Abans de ser la punta de llança del rock català i escriure himnes generacionals, Sopa de Cabra va ser una banda de rock amb esperit de carrer, sense complexos i amb una actitud ideal per encarar grans reptes. Versions primerenques en estudi d'"El boig de la ciutat" i "L'Empordà" -del seu primer disc homònim, del 1989- i cançons com "Per no dir res" o "Dona", del seu segon disc, La roda (1990), van portar la crítica a oferir aquestes opinions: la revista Rockdelux, entusiasta, els qualificava de mescla de les melodies i els riffs més inspirats de Nacha Pop i Tequila, "sincers i a la vegada de carrer". Encara eren a un pas de l'èxit massiu de Ben endins (1991), però "L'Empordà" ja s'havia convertit en un símbol. Com Bruce Springsteen, els Sopa a la seva manera feien referències geogràfiques al seu país sense cap mena de vergonya. La roda va ser el disc que va professionalitzar la banda definitivament, i amb el qual van ser capaços de bastir un repertori de cançons noves a corre-cuita: les cançons del seu primer disc eren deutores de la ja mítica maqueta de l'any 1987.
