Mel Slater:"Si un personatge virtual et somriu, tu li tornes el somriure"

Mel Slater estudia com aplicar la realitat virtual a les teràpies psicològiques, sobretot per superar fòbies. Aquest investigador britànic va ser dels pioners, a principis dels anys 90, a aplicar la informàtica a les teràpies, amb avatars i entorns virtuals que han anat millorant en qualitat. De la seva recerca se'n feia ressò fa pocs dies The New York Times . Resulta que Slater viu a Barcelona, i que treballa a la Universitat de Barcelona, on el 2006 va obrir el laboratori que lidera, l'Event Lab. Jo mateixa vaig participar en un experiment en què es mesura l'ansietat que provoca tenir vertigen: amb unes ulleres posades, vaig entrar en un ascensor virtual, de vidre, que va començar a pujar, amb una ciutat als meus peus.

Com s'aplica la realitat virtual a la psicologia?

S'ha fet servir per ajudar la gent que té por de parlar en públic, i també s'ha treballat amb fòbies socials, com la timidesa extrema. En aquells estudis, la persona real interactua amb personatges virtuals que li fan de públic, o ha de parlar amb ells. També hem treballat amb psicòlegs que estudien la paranoia, molt difícil d'estudiar en un laboratori. El que fem és crear situacions com un viatge en metro, i hem observat que la gent que té una tendència a la paranoia també la mostra en la realitat virtual. Molta recerca mostra que és com a mínim equivalent a la teràpia estàndard.

Quins avantatges té respecte a la psicologia corrent?

Un estudi que vam fer amb un psicòleg clínic sobre la por de parlar en públic va mostrar que en una tarda va aconseguir el que normalment li costa 12 setmanes. La raó és que quan el pacient estava parlant amb un públic virtual, el terapeuta podia ser al seu costat veient-lo reaccionar i donant-li consells, mentre que normalment es parla amb el pacient i se li donen exercicis per fer al món real, però el psicòleg no sap què fa realment i no el veu fins al cap d'una setmana.

Per a què més pot utilitzar-se, a banda de fòbies i similars?

Ara és possible el que ja es feia als anys 60 -que ara no es pot fer per raons ètiques- en experiments com els de Stanley Milgram. Fa uns anys es van repetir en realitat virtual: els participants sotmetien a xocs elèctrics a personatges virtuals i, encara que soni estúpid, la gent estava ansiosa, suava, els canviava el ritme cardíac, i alguns fins i tot sortien de l'experiment, cosa que no sol passar.

Vostès estudien com reacciona algú si el fiquem al cos d'algú altre.

Sí, un dels camps que més treballem és què passa quan canvia el teu cos. Entres en la realitat virtual, amb les ulleres, mires avall i no veus el teu cos real, sinó un altre. Per exemple, un home veu el cos d'una dona, o un jove el d'una persona gran. Fins a quin punt la gent s'identifica amb un cos diferent és un dels temes més debatuts en la neurociència, que intenta entendre com el cervell representa el cos. I sembla que podrem demostrar que la representació del cos al cervell és molt canviable, que accepta molt fàcilment altres representacions del cos.

Això fa empatitzar amb l'altre?

No ho sabem. Estem estudiant si la teva actitud cap a la raça canvia quan et veus en el cos d'algú d'una altra raça. Jo crec que sortirà que sí.

Però les imatges estan ben lluny d'assemblar-se al món real...

Absolutament. Això és el més interessant, que no cal que sigui gaire realista, funciona igual de bé amb representacions simples.

I per què funciona igual?

Quan algú en una realitat virtual veu una cosa que té ulls, cara, cos, el cervell accepta que és un humà, en té prou amb caracteritzacions molt simples i omple tots els detalls ell mateix. Això és molt interessant. La realitat virtual funciona perquè el cervell fa quasi tota la feina.

Abans de l'experiment advertiu dels perills que pot comportar. Heu tingut males reaccions?

No, perquè algú que té molt de vertigen mai anirà a un lloc molt alt, simplement ho eviten, com jo ho evito. No hem vist reaccions fòbiques. És graciós, passen dues coses alhora. El teu cos i el teu cervell reaccionen com si fos real, però hi ha una altra part del teu cervell que coneix la situació verdadera, que diu: "Espera, això no és real". També passa que, en una realitat virtual, un personatge virtual et somriu, i tu li tornes el somriure. I penses "per què estic tornant-li el somriure si no és realment aquí?" És automàtic.