Les imatges de la retirada d'un esportista d'elit sempre són emotives i amarades de llàgrimes: l'última més rellevant és la d'un Ronaldo amb un evident sobrepès, afectat per hipotiroïdisme. Però les grans estrelles, si no han malbaratat els milions d'euros, no tindran problemes per afrontar l'erm vital, quan els músculs ja no rendeixen, sense haver de doblegar l'esquena.
Ara bé, això només és a l'abast d'uns pocs escollits. Barcelona és plena d'exesportistes de primera línia que, com a opció de vida o complement d'ingressos, han obert un restaurant. I no estem parlant de mitges noses de Segona Regional: són medallistes olímpics i futbolistes de Primera Divisió. Potser aquell restaurant que us agrada tant és propietat d'un dels vostres ídols esportius: gratant un xic, hem esbrinat que futbolistes, tenistes, jugadors d'handbol i nedadors viuen de la gastronomia.
Els quatre perfils
Anna Vila, doctora en ciències de l'activitat física i els esports, és autora de la tesis El procés d'inserció laboral d'esportistes olímpics a Catalunya. I entre les moltes conclusions que l'estudi extreu, ha establert quatre perfils d'esportistes retirats: estrategs per compte propi (que compten amb estudis universitaris i que obren empreses pròpies), estrategs amb vida paral·lela (solen ser universitaris que treballen per compte d'altri i que sovint acaben accedint a alts càrrec d'empresa), esportistes per sempre, que acaben vinculats a l'esport com a tècnics, i els no estrategs. Aquests últims acaben en el sector serveis, resignats a guanyar-se la vida com la resta dels mortals.
Ara bé, l'estudi de Vila no precisa per què tants obren restaurants: "Segurament tenen capital econòmic i ho veuen com una inversió de futur", diu Vila. Però alguns esportistes restauradors s'ho prenen d'una manera molt personal, el projecte de tota una vida després de l'altra. Portar un restaurant pot ser el partit més difícil.
