Un mar de plàstics

Els teus plàstics acabaran a l'Àrtic

Un nou estudi confirma que els plàstics arriben ja als mars i oceans de tot el planeta, fins i tot a l'Àrtic

Un mar de plàstics / GETTY

Cada minut es fan servir al món més d'un milió de bosses de plàstic, 500.000 milions a l'any. A això cal sumar-hi ampolles, envasos, i tota mena de contenidors i objectes. El resultat són 300 milions de tones de plàstic, la meitat de les quals dedicades a un únic ús i durant només 12 minuts de mitjana. Hi ha campanyes de conscienciació, i hi ha les prohibicions que, lentament, es comencen a implantar en alguns països. Però les xifres, astronòmiques, no paren de créixer.

Durant anys semblava que el plàstic era un problema que afectava només la terra: abocadors, camps, marges de vies i carreteres… Però avui sabem que una part d'aquests plàstics arriben a mars i oceans. És una part proporcionalment petita del plàstic que fem servir, però, sumat any rere any, ha començat a acumular-se fins a convertir mars i oceans en un gegantí abocador de plàstic, cada vegada més ple d'escombraries que triguen dècades, o fins i tot segles, a desfer-se.

Els oceans de la Terra acumulen ja més de 110 milions de tones de plàstic, una quantitat tan elevada que en moltes zones supera el plàncton en una proporció de 26 a 1. Cada any se n'hi afegeixen 8 milions de tones més, tot seguint una progressió geomètrica que s'ha disparat des de la dècada del 1980. Aleshores era Occident qui començava a ofegar el món amb plàstic; avui és gairebé tot el planeta. Ampolles, bosses, contenidors, joguines… plàstics que es fabriquen, compren i llencen i molts dels quals acaben surant a l'aigua. Hi ha cinc zones on la concentració de residus és especialment acusada: l' Atlàntic nord, l' Atlàntic sud, el Pacífic nord, el Pacífic sud, i l' Índic. La Mediterrània presenta uns nivells de plàstic semblants.

Plàstics a l'Àrtic

L'Àrtic era fins ara una de les poques zones que estaven lliures de la maledicció dels plàstics. Però aquesta virginitat ja és història. Un nou estudi apunta que les seves aigües concentren el 3% del plàstic de tot el planeta. El treball, en què han participat científics de diferents centres universitaris del món, entre ells la Universitat de les Illes Balears, explica que la zona es troba en una situació especialment delicada, un fet preocupant tenint en compte la importància de l'Àrtic per a l'equilibri ecològic del planeta.

Què l'Àrtic comenci a omplir-se de plàstics demostra com les víctimes del canvi climàtic no són les mateixes que els culpables. No són els habitants dels països del pol Nord els que estan abocant milions de tones de plàstic a les aigües de l'Àrtic. Però no cal que ho facin: la resta del món ho fa per ells. L'estudi publicat aquest dimecres a la revista 'Science' explica que el plàstic que va a parar a la zona hi arriba a partir de corrents marins que arrosseguen les escombraries des de l'Amèrica del Nord i l'Europa occidental. Un cop a l'Àrtic, els mars de Groenlàndia i Barentsz es converteixen en un carreró sense sortida, llocs on el plàstic que hi arriba no troba ja sortida. No estem parlant d'ampolles o bosses senceres, sinó de fragments molt petits. Els científics que han participat en l'últim treball calculen que, a les aigües del pol Nord, hi ha més de 300.000 milions de fragments, generalment polietilè i polipropilè, de la mida d'un gra d'arròs.

Menjar plàstic

El plàstic no només és un residu lleig. És un element nociu, un assassí lent que ataca de forma inexorable tot allò que hi entra en contacte. Més de 600 espècies i el 90% de les aus marines tenen plàstic als seus organismes. El problema ha assolit una magnitud tan gran que els científics estan seriosament preocupats. No saben encara quines conseqüències tindrà per al planeta i per a tots nosaltres. Però saben que n'hi haurà, de conseqüències. I preveuen que seran greus. D'entrada hi ha el problema de l'alimentació: els plàstics són les nostres escombraries, però ens les acabem menjant. Literalment. Els fragments de plàstic són ingerits pels peixos… que ens mengem nosaltres. No sona gaire bé, però la realitat és encara pitjor, perquè menjar plàstic vol dir menjar els compostos tòxics que acumula: BPA, pesticides, ftalats, bifenils policlorats…

Tots aquests compostos reaccionen de manera particularment negativa a l'aigua, perquè alguns bacteris presents a l'aigua augmenten de manera molt acusada la toxicitat de determinats metalls, com ara el mercuri, que es converteix en metilmercuri; aquest és absorbit pel plàncton i, a partir d'aquí, entra de ple en la cadena alimentària humana. Diferents estudis han vinculat l'exposició a aquests compostos amb el desenvolupament de determinats tipus de càncer, infertilitat, i tota mena de desordres del sistema immunitari i cognitiu, a més de canvis en el metabolisme i, fins i tot, el comportament. El mercuri, present a la pràctica totalitat de peixos, pot provocar malalties cardiovasculars, a més de Parkinson i Alzheimer.

Els oceans, imprescindibles

Que el plàstic estigui ofegant mars i oceans és preocupant perquè sense ells no hi hauria vida a la Terra. Certament, nosaltres no hi seríem: el 70% de l'oxigen que respirem es produït per les plantes marines, el 97% de l'aigua del món es troba als oceans i el 30% del CO2 produït pels humans és absorbit pels oceans. Però, tot i aquesta importància, l'acció humana els està destruint a una velocitat insòlita. Arreu del planeta ja hi ha més de 400 zones on els oceans estan morts, zones on el nivell de nitrificació és tan elevat que ha consumit completament el nivell d'oxigen de l'aigua.

L'home és una màquina imparable de destrucció de mars i oceans: fosfats, asbest, nitrats, petrolis, mercuri, plom, fertilitzant, pesticides… I, com si la llista de productes industrials no fos prou llarga per matar els ecosistemes marins, ara cal afegir-hi els plàstics i altres residus. Residus que, en molts casos, són literalment inalterables: mentre que una caixa de cartró triga dues setmanes a desaparèixer del tot en contacte amb l'aigua, calen 50 anys per fer desaparèixer un coixí d'escuma, 80 anys un got tèrmic, 200 anys una llauna d'alumini… i 400 anys una ampolla de plàstic.

Per saber-ne més: Lluç amb pasta de dents… el plat que has menjat sense saber-ho

Més continguts de