Publicitat
Publicitat

GOSSOS I BETH PALAU DE LA MÚSICA CATALANA DIVENDRES, 14 DE GENER

Gossos i Beth defensen els seus darrers treballs al Festival del Mil·lenni

El pop bagenc omple el Palau de la Música

Al Palau de la Música, una munió de gent crida repetidament "gossos! gossos!", cosa que en un altre context potser hauria resultat xocant. Però no, sabem que la multitud ha vingut a veure el primer concert de Gossos a la seu de l'Orfeó Català i que, ara que el grup manresà ha abandonat l'escenari, en demana més. Sense fer-se esperar gaire, Natxo Tarrés, Juanjo Muñoz, Roger i Oriol Farré i el bateria Santi Serratosa, tornen per oferir tres bisos, enfilall que acaben amb un obligat Corren . I, ara sí, fan aixecar de les cadires un públic cívicament emocionat que, potser per bona educació, potser per poc habituat a l'arquitectura de Domènech i Montaner, va contenir el seu entusiasme fins al final.

Gossos, un grup que va començar com a fenomen adolescent però que amb els anys ha experimentat una notable evolució, va semblar entendre la importància de tocar al Palau i, de la mateixa manera que va reivindicar-se fa un parell d'anys a L'Auditori, va aconseguir que aquest fos un concert especial. Dels seus orígens acústics en queda la disposició a l'escenari i el repartiment de les veus, però el resultat sonor, amb Santi Serratosa fent retronar la seva bateria, no hi té res a veure.

En els darrers anys, on més han reeixit els manresans ha estat en el tractament de les guitarres. Inspirats per l' indie i el rock alternatiu anglosaxó, han aconseguit treure's de sobre l'estigma kumbaià , almenys pel que fa al vessant instrumental. Temes del seu darrer treball, Dia 1 (2010), com Plou al carrer , amb unes guitarres que recorden el The bends de Radiohead, van sonar amb contundència i professionalitat. Per sota la distorsió, un sentit melòdic acurat i unes lletres potser encara massa planeres, segueixen connectant amb el públic de sempre, que va aplaudir especialment Condemnats , una cançó dels seus inicis.

Abans, Beth havia presentat el seu tercer treball, Segueix-me el fil (2010), un disc en català amb el qual sembla trobar-se a gust, després d'haver-ho provat amb el castellà i l'anglès. Sota la direcció del baixista i reputat productor Ricky Falkner, la cantant de Súria compta ara amb un embolcall tenyit d'americana per als seus temes i els de gent com Jaume Pla de Mazoni o Litus.

Potser un pèl nerviosa -i això que no era la seva primera vegada al Palau-, Rodergas va defensar unes cançons que l'han posada en el bon camí. A poc a poc, l'actriu, presentadora i cantant s'ha sabut envoltar de músics que connecten més amb la seva manera de ser i sentir. L'esforç és molt apreciable, tot i que potser encara li falta un deixar-se anar que l'acosti a personalitats més creatives com Maria Rodés. Una veu més viscuda -com la de la cantant Bikimel, que va aparèixer al concert de Gossos- i unes paraules més esmolades potser l'arribarien a convertir en la nostra Christina Rosenvinge. Ella, igual que la Beth, també té un passat comercial.

Més continguts de