La velocitat a la qual s'envellirà d'adult es podria anar reescrivint al nostre ADN des que som al ventre de la mare. És el que s'anomena programació intrauterina i és a causa que, durant el desenvolupament embrionari -el moment en què es produeix amb més intensitat la divisió cel·lular per donar lloc a un ésser humà-, l'estrès replicatiu, és a dir, els mecanismes que fan que l'ADN es dupliqui a la cèl·lula sense errades, és molt intens. Per tant, si hi ha problemes queden escrits.
Un dels experts mundials més importants en l'estrès replicatiu és Òscar Fernández-Capetillo, que amb tan sols 36 anys ha publicat a les millors revistes de referència i dirigeix un dels grups de recerca en teràpies avançades pel càncer més prometedors del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas (CNIO). De fet, el CNIO el va fitxar quan era als Estats Units. És un camp innovador amb un gran potencial en el càncer i en l'envelliment. Precisament, en reconeixement a la seva capacitat per trobar resultats allà on altres investigadors no havien mirat, acaba de rebre el VI Premi Banc Sabadell a la investigació mèdica, dotat amb 50.000 euros, el més prestigiós d'Espanya en aquest camp.
Fernández-Capetillo ha identificat un important conjunt de proteïnes que intervenen en la replicació de les cèl·lules. Com si es tractés d'una gran orquestra, estan comandades per una d'aquestes proteïnes, anomenada ATR. La seva feina d'equip és bàsica per a la supervivència de la nova cèl·lula resultant. "L'ADN de la cèl·lula fa tres metres, empaquetats en una centèsima de mil·límetre. Cada cop que es duplica per donar lloc a una nova cèl·lula, té lloc una feina d'enginyeria molt fina, però es produeixen trencaments. Aquestes proteïnes els identifiquen i s'encarreguen d'arreglar-los perquè l'engranatge cel·lular funcioni", explica l'investigador.
Aplicacions futures
Les aplicacions d'aquesta recerca bàsica trigaran a arribar. El camp més avançat és el del càncer. L'estratègia de les possibles noves teràpies, que segons Fernández-Campillo podrien entrar en fase clínica en breu, seria inhibir la producció d'aquesta proteïna, ja que sense ella, la cèl·lula tumoral que es comporta replicant-se de manera anòmala i sense control acabaria morint. En tot cas, tampoc serviria per a tots els tumors, només en alguns per als quals ja han identificat els marcadors que caldria analitzar en les biòpsies. "Avui, la idea és fer tractaments cada cop més personalitzats, trobar les mutacions pròpies de cada tumor per triar el millor fàrmac, nosaltres sabem què mirar en la biòpsia del tumor per saber quins poden ser més sensibles a aquesta estratègia", explica l'investigador.
El premi que atorga la Fundació Banc Sabadell reconeix la feina i el talent de joves científics, menors de 43 anys. "És una edat en què ja poden haver fet aportacions rellevants i haver creat el seu propi grup, a més de ser una època en què el premi pot ajudar-los personalment", explica Miquel Molins, director de la Fundació. L'investigador basc, que viu a Madrid des del 2005, admet que la vocació científica li ve de lluny. Va decidir-se per la biomedicina perquè tres familiars van morir per càncer. Després de fer la tesi doctoral a la Universitat del País Basc, va marxar als Estats Units, a un laboratori del National Cancer Institute (NCI). Va tornar al CNIO de bracet de María Blasco, flamant nova directora del centre.
