Publicitat
Publicitat

Els premis

"L'ÈXIT , per a un músic, és interpretar les seves composicions trenta anys després i poder experimentar la mateixa emoció amb què van ser fetes", em va dir fa un temps Maria del Mar Bonet en un viatge a Mallorca per conèixer Raixa. Ara hi penso i entenc millor el que em volia dir en aquells jardins de somni. Fa deu anys em sentia cansat de repetir el mateix. Ara em sona tot nou i viu altra vegada i sento pessigolles a la panxa pensant en el 9, 10 i 11 de setembre al Palau Sant Jordi, gràcies a tantes persones que segueixen creient en les cançons. L'èxit és poder seguir treballant, malgrat el temps, i no sentir-se un impostor.

BARCELONA-GIRONA és un dels trajectes constants de la meva vida als trens. La durada del viatge no ha millorat des de fa vint-i-cinc anys. Hi he trobat molts companys de viatge. Aquest estiu faig el camí amb Xarim Aresté, el nou fitxatge dels Sopa per al setembre, ànima de la jove banda de rock Very Pomelo. Tenim temps de parlar d'un munt de coses cada dia i sovint oblido els 19 anys que ens separen. Em comenta que, ara que tocarà amb nosaltres, els seus pares s'han reconciliat amb ell, i ja no veuen tan malament que després de deixar la carrera de filosofia es llancés al món de la faràndula rockera. L'escolto i em sembla que m'expliqui la història de la meva vida. La diferència és que jo vaig deixar la carrera de periodisme i els estudis d'interpretació, quan vaig decebre els meus pares.

IVA. Em queden pocs dies per reunir les factures del trimestre i fer la meva declaració d'autònom. Amb el Xarim seguim parlant de reinventar el món. Li comento que fa unes setmanes vaig ser al Majestic en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, amb Els Amics de les Arts. El dia abans vam fer un dinar per preparar una mica la trobada. Vaig dinar al costat del president, que en un moment donat es va girar cap a mi i em va dir: "Quintana, has sentit a parlar de l'IVA de la Fundació?" Jo pensava que les fundacions no tributaven IVA, però, abans que pogués acabar de parlar, ell em va etzibar: "Idees, Valors i Actituds. I per això hem de ser a prop dels actius del país". Compartir taula amb algunes persones també pot ser tot un premi.

GLAMUR. L'últim dia de maig vam fer el primer assaig. Abans que poguéssim endollar les guitarres ja teníem un equip liderat pel realitzador Lluís Danés enregistrant tots els nostres moviments. Costa sentir-se còmode treballant tan exposat. No és fàcil creure que pots resultar interessant més enllà del resultat de la teva feina. Com deia Bibiana Ballbè aquesta mateixa setmana a l'ARA, per convertir la frivolitat en glamur cal convicció.

EL PREMI. Sóc a la catifa vermella del World Trade Center amb el Pep Bosch i el Cuco esperant per rebre un premi als Sopa, convocats per una emissora de ràdio. Els convidats de Madrid arriben tard per culpa de l'AVE. Li comento al Paco Mir del Tricicle que m'imaginava més alta la presentadora de les notícies de La 1, i ell em pregunta quina és. Em giro a parlar amb els meus companys i al cap d'un moment el Paco em toca l'espatlla. Ella és al seu costat i em pregunta mirant-me directament als ulls de què la conec. El Paco em mira amb la seva fingida seriositat, quan jo responc: "De la tele". " ¿De qué programa, de qué canal? ", em diu dins del seu vestit blau com si m'estigués examinant. La cago repetidament abans que aparegui el Carles Sants darrere del vestit. "Aquesta és l'única dona que té un programa amb el seu nom en què ella no surt: El diario de Patricia !" " -em diu ella-, soy Patricia Gaztañaga ". Ens acomiadem i me'n vaig a fer una foto de truhán entre dos senyors, amb el Paco i el Carles.

Un cop a dins, Yvonne Reyes, Miss Espanya, Carmen Lomana... van entregant els premis a Macaco, Alaska, Malú, Dani Martín, mentre Edu Soto esvalota l'aviram. Quan ens toca pujar a nosaltres, desapareixen les beautées i recollim el premi de la mà del responsable d'una de les entitats col·laboradores. Un senyor sense escot ni mitges ni talons, de la Caixa de Terrassa, em sembla.

Abans de marxar el conseller de cultura, Ferran Mascarell, em diu que haurem de tenir un any de paciència. Per assolir el glamur, em pregunto jo?

SGAE. El segon dia d'assaig anem a dinar a un bufet lliure de dubtosa qualitat, quan la televisió del restaurant anuncia l'entrada de la Guàrdia Civil a la seu de la SGAE a Madrid i l'ordre de detenció contra Teddy Bautista i altres membres de la direcció de l'entitat. Potser no em vaig equivocar en el meu vot del dia abans a les eleccions de la SGAE, penso. Decidim no tornar més a aquest restaurant.

Més continguts de