Publicitat
Publicitat

EDUCACIÓ

Els professors associats: la cara de la precarietat de la universitat

Aquest col·lectiu de docents ha crescut un 40% en deu anys i fa feina estructural per un sou més baix

“Sense els falsos professors associats, les universitats haurien de tancar”, assegura David García, que des de fa dos anys dona classes a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Contractat com a professor associat, va arribar a impartir dues assignatures, una responsabilitat que li exigia una dedicació de 20 hores a la setmana, per 380 euros mensuals. Però, com passa amb moltes de les persones reconegudes sota aquesta mateixa figura laboral, el seu perfil, sovint molt acadèmic, no s’adequa a la definició d’una categoria pensada per a reconeguts professionals que completen la seva feina amb algunes classes a la universitat, sinó a les necessitats d’una institució que des del 2012 fins al 2015 va haver d’aplicar una taxa de reposició del professorat permanent d’entre el 0% i el 50%. Unes limitacions fixades en les mesures d’acompanyament dels pressupostos aprovats pel govern espanyol al llarg d’aquests anys.

La crisi dispara el gruix d’associats

“La problemàtica ja era evident l’any 2006, però amb la crisi i l’obligació de reduir les reposicions, les universitats van cobrir moltes d’aquestes places fixes a través dels professors associats (no permanents) perquè eren més barats”, explica Vera Sacristán, professora de matemàtica aplicada de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i presidenta de l’Observatori del Sistema Universitari.

El fenomen, assegura, és impossible de dimensionar però el nombre total de professors associats a les universitats públiques catalanes va passar de 5.518 el curs 2004-2005 a 7.772 el 2015-2016, un augment superior al 40%. Una xifra que, si es mesurés a partir de la suma de dedicacions a temps complet, atès que molts assumeixen només una o dues classes, equivaldria al pes del 30% del professorat, d’acord amb les dades facilitades per Josep Pallarès, director general d’Universitats de la Generalitat.

Per revertir el fenomen dels falsos associats, explica Pallarès, caldria aconseguir que la taxa de reposició, que des del 2016 ja és del 100%, escali fins al 110% o el 120% per recuperar totes les places permanents perdudes i que les universitats triïn perfils adequats per fer de professors associats.

Tots els entrevistats defensen la necessitat de comptar amb aquesta figura per aportar un coneixement més pràctic a l’aula. També ho fa Roser Rodríguez, professora associada de geografia i història de la Universitat de Barcelona (UB), que juntament amb la Universitat Rovira i Virgili (URV) és la que té un percentatge més alt de professorat associat. Amb tot, Rodríguez sosté que la universitat té altres vies per combatre la precarietat, com ara contractar personal com a professor col·laborador, una categoria que permet guanyar uns 1.500 euros, en lloc del màxim de 500 que percep un associat a la seva facultat.

En el seu cas, imparteix l’equivalent a tres assignatures, similar al pes assumit per molts titulars i catedràtics -el personal estructural- sense que això vagi acompanyat d’una certesa respecte a la continuïtat contractual, de durada anual. Aquesta situació, resumeix, té efectes directes en la qualitat de la docència perquè la majoria dels associats han de buscar altres feines per arribar a final de mes i no poden dedicar tant de temps a la universitat, perquè hi ha molta gent bona que acaba tirant la tovallola. “També se’ls pot contractar com a investigadors predoctorals o postdoctorals, categories no permanents que no es compten com a reposicions i que depenen de convocatòries dels governs espanyol i català”, explica Sacristán.

Repensar el model de dalt a baix

Lluís Jofre, catedràtic de l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i exdirector general d’Universitats de la Generalitat, assegura que la figura del fals associat hauria de desaparèixer perquè contribueix a la “precarietat”.

Un objectiu complex, sobretot arran de la crisi, reconeix Jofre, que tanmateix manté que hauria d’anar vinculat a una reflexió sobre el model d’universitat que volem. “La universitat necessita més professorat de vàlua, que aporti nou coneixement fruit de la seva experiència externa a l’estranger, en el món de l’empresa”, sosté. Això, al seu parer, s’hauria de traduir en menys personal permanent i una bossa de professorat que entra i surt. “El problema d’ara és que hi ha gent que fa el grau, la tesi i es posa a treballar a la universitat”, relata. El fals professor associat forma part d’aquesta visió continuista, dels que es queden esperant la seva oportunitat.

Més continguts de