Publicitat
Publicitat

El quartet Get the Blessing demostren al Jamboree per què són un fenomen

Els profetes del jazz visiten Barcelona

A Barcelona des de divendres hi ha 150 persones que els déus de la música han beneït com a éssers privilegiats. Són els espectadors que van assistir als dos concerts que la banda britànica de jazz Get the Blessing va fer a la sala Jamboree. Els 150 escollits podran dir que van ser testimonis de la primera visita a la ciutat d'un grup que pot marcar una època en el món del jazz.

Els Get the Blessing són de Bristol, com també ho són els reis del trip-hop , Portishead. Dos dels components de Get the Blessing, Jim Barr (baix) i Clive Deamer -un bateria extraordinari que va deixar bocabadat el Jamboree-, formen part de la secció rítmica de Portishead. Deamer també ha col·laborat recentment amb Radiohead. Els dos altres components del quartet són Pete Judge (trompeta) i el fenomenal saxofonista Jake McMurchie, que igualment havia col·laborat amb Portishead.

Portishead, Radiohead i ara Get the Blessing, tots tres són d'aquells fenòmens que apareixen molt de tant en tant per il·luminar el camí que ha de seguir la música. Com va escriure el crític de música anglès Tim Cumming a The Independent , Get the Blessing "són els pesos pesants del jazz contemporani".

La segona actuació al Jamboree va constar de deu cançons que el públic va escoltar amb atenció, sense bellugar ni una parpella. Hi ha quatre cançons del grup que, si es fa justícia, es convertiran en clàssics. Totes quatre hi van ser interpretades. La primera en caure de fet són dues peces que s'interpreten seguides, So it goes i Yes I said yes I will yes. El directe va ser més lent i íntim que en la gravació d'estudi i per això la transició cap a la segona part, amb un ritme més roquer, va ser encara més espectacular. Tot seguit van interpretar Thermos , cançó del primer disc amb un to funky que semblava traslladar mentalment els espectadors als ambients canalles del San Francisco dels anys setanta.

La reencarnació d'Einstein

L'última peça de la segona actuació, abans dels bisos, va ser Einstein action figures , possiblement la cançó més apta per a tots els públics del segon àlbum del grup, Bugs in amber . A Einstein action figures la trompeta assumeix el protagonisme i actua com un savi que va descrivint els enigmes de l'univers. Els canvis de ritme semblaven alterar la relació entre espai i temps, com si el pas del temps a la sala s'anés alterant amb cada compàs.

La nit va acabar amb That ain't it , el gran èxit del primer disc, All is yes . That ain't it van ser quatre minuts de crescendo conduïts pel saxo i la trompeta, amb pinzellades de soul i esgarrinys electrònics. És un so diferent que deixa els sibarites del jazz convençuts d'una gran troballa, potser la mateixa sensació que va tenir el primer europeu que va tastar a Amèrica la xocolata.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT