Juan Carlos Castilla (Xile, 1940) es declara orgullós -i carregat de responsabilitat- de ser el primer hispanoparlant guanyador del Premi Ramon Margalef d'Ecologia. Fins ara aquest guardó que atorga la Generalitat havia anat a parar a científics anglosaxons, però l'estudi sobre la costa de Xile i la gestió que n'ha fet han situat Castilla al capdavant de l'ecologisme mundial. La seva investigació s'ha centrat en els bentos, els organismes que habiten el fons del mar, com algues i mol·luscs, claus per al bon funcionament de l'ecosistema marí.
Els seus projectes han permès recuperar molts ecosistemes de la costa de Xile. En què consisteixen?
A principis dels anys 80 vam sol·licitar al govern que ens donés una petita porció de la costa, d'aproximadament 1 quilòmetre quadrat, per aïllar-la i veure com reaccionava el sistema coster marí si es treia l'ésser humà del sistema. No tant com reaccionaven els peixos, sinó sobretot els recursos bèntics. Al cap de pocs anys vam ser capaços d'entendre el sistema, i amb aquest coneixement vaig decidir sortir del model acadèmic i aplicar-lo a la realitat.
És aleshores quan va canviar la gestió de la pesca al seu país?
Sí. Vam aconseguir que s'atorgués a petites comunitats pesqueres artesanals àrees encara més grans. El govern va donar-los drets exclusius, cosa que va convertir els pescadors en coresponsables dels seus recursos, amb la seguretat que altres no hi entrarien -pesca industrial inclosa-. Avui, 25 anys després, a Xile hi ha 700 àrees així -sumen 30.000 quilòmetres quadrats- i 25.000 pescadors involucrats.
Quins resultats va donar?
Molts recursos que estaven sobreexplotats es van recuperar, i la divisió entre la pesca industrial i l'artesanal ha fet que la industrial reduís la capacitat de bodega, és a dir, la quantitat de captures. Així, hem resolt latragèdia dels comuns, que afecta els drets que són de tothom -l'aigua o l'aire-: ningú els cuida. Aquesta és una solució intermèdia entre la privatització i que l'estat ho faci tot.
Exportar el model seria bona idea?
Els models tenen molt a veure amb les idiosincràtiques tradicions i lleis dels països. És quasi un miracle que es pogués fer a Xile: va coincidir amb el final d'una dictadura i hi va haver una finestra social important per redactar lleis. A part, hi ha diferències enormes amb el Mediterrani: aquí hi ha una pressió turística molt gran. Hi ha sistemes recuperats, com el de les Medes, però estan envoltats de turistes, i això en algun moment s'haurà de regular. D'altra banda, és més fàcil racionalitzar recursos quan treballes amb grups arrelats a l'indret: aquí el desafiament és treballar amb les poques comunitats pesqueres que encara queden.
S'hauria de regular la pesca global?
No s'hauria de ficar tota en un sol grup. El gran repte és regular la que no depèn dels drets econòmics de cap estat i no té cap control: de 200 milles cap endins. La tecnologia actual, a més, ho facilitaria molt.
Malgrat tot, és optimista?
S'està millorant molt en tecnologies, però els països han d'estar disposats a assumir els costos de canviar el model, cosa que és bàsica per al futur. Tot i això, sóc optimista. Tant en aquest cas com en el canvi climàtic, la gran esperança són els nens. Hem de tornar als nens i il·lustrar-los amb el que és bàsic del problema, alfabetitzar ecològicament.
