A punt del desnonament, tot i pagar

Barcelona“Recordo que quan era petita pujàvem al terrat amb els altres nens de l’edifici. Jugàvem a penyores i cosíem vestits per a les nines. M’agradava molt cosir”. Per una estona, Montserrat Comas oblida l’ordre de desnonament que en qualsevol moment els pot arribar a ella i el seu marit, el Joaquín, els últims veïns del número 30 del carrer Flassaders. En aquesta històrica finca del barri de la Ribera de Barcelona hi van arribar a viure 26 famílies. “També m’agradava molt quedar-me a casa per veure assajar el meu pare. Era el bateria de l’Orquestra Goya i assajaven aquí”, explica tot assenyalant una sala d’estar on avui només hi ha un armari i un llit individual on sovint dorm el seu fill. Estem asseguts al voltant d’una taula de fusta massissa de contorns arrodonits, d’aquelles d’abans. A darrere hi ha un moble que hi fa joc amb vitrines que protegeixen fotografies de boda i infància, i ceràmiques de la Fira de Màlaga. Al costat, també hi ha una filera de capses de medicaments.

La família de la Montse va arribar a aquest pis l’any 1907. Ella mateixa hi va néixer, fa 67 anys. Quan el seu pare va morir, el contracte del pis va passar al seu nom. En aquella època, un contracte de renda antiga equivalia pràcticament a ser propietari. Segons la llei d’arrendaments urbans del 1964, un dels pocs motius que permet rescindir contractes així és una declaració de ruïna a la finca, i això és precisament el que al·lega l’empresa propietària, Mauri Casals Grup SL.

Davant la insistència nerviosa de la Noa, una terrier de Yorkshire de quatre anys que no dóna ni un segon d’intimitat a la seva propietària, surten a passejar. “El barri ha canviat molt, potser ara està més modern, però ja no té l’ambient que tenia abans”. Passen per davant d’un minisupermercat i a la Montse li falta temps per explicar: “Aquí la senyora Pepeta primer hi tenia una matalasseria i després hi va obrir una botiga de jerseis amb la seva filla. Era roba normal que tothom podia comprar”. La Montse es queixa que avui, al barri, només hi ha botigues de roba de disseny, bars i restaurants.

Igual que va fer amb els altres veïns que tenien contractes de renda antiga, quan la propietària va dir-li a la Montse que havia de marxar, li va donar tres opcions: 50.000 euros, un altre pis a un preu similar o tornar al mateix pis un cop acabades les obres, això sí, pagant un lloguer “a preu de mercat”. La Montse no va dubtar. Sempre a través de mediadores, se li van ensenyar tres pisos, però tots eren lluny de casa, i cap no s’adaptava a les seves necessitats.

Finca ruïnosa?

A l’Associació de Veïns del Casc Antic ho tenen clar: “La declaració de finca ruïnosa és fraudulenta, i utilitzar una declaració de ruïna fraudulenta per rescindir un contracte és una forma de mòbing”. Segons Soco Pérez Rincón, membre de l’Associació i investigadora de la UB, aquest no és l’únic cas de mòbing immobiliari al barri. Per la seva banda, l’arquitecte i professor de la UPC Emili Hormias assegura que per declarar la ruïna d’una finca “cal un estudi tècnic en profunditat que Mauri en el seu moment no va fer”. Per tot plegat, l’advocada de la FAVB, Laura Depaoli, explica que hi ha en marxa un recurs contenciós administratiu al TSJC contra Mauri Casals Grup SL i prepara un altre recurs contra l’Ajuntament de Barcelona per haver arxivat l’expedient de concessió de la llicència d’obres”. Una de les sòcies de l’empresa, Natàlia Mauri, ho nega tot: “Nosaltres ho hem fet tot legal i no hem enganyat a ningú”.

Arriben al carrer Princesa i es troben l’Hotel Ciutat de Barcelona. “Aquí hi havia una escola”, comenta la Montse. El Joaquín, fins ara callat, trenca el silenci per dir: “Tot són guiris! A la gent d’aquí l’estan fotent fora pels lloguers que posen”. És per això que l’AV Casc Antic creu que Mauri vol fer-hi pisos turístics. L’empresa, per la seva banda, nega que el seu negoci sigui aquest i al·lega, a més, que amb l’actual moratòria tampoc no ho podria fer.

‘Mea culpa’

Acabat el passeig, la Montse torna a casa. Curiosament, hi entra per la finca del costat, el 30 bis. “L’altra porta està tapiada”, aclareix. “És per a la nostra seguretat, perquè no entrin ocupes”. L’abandonament de la finca s’evidencia a mesura que es pugen les escales: parets pelades i amb taques d’humitat, cadenes rovellades que un dia van servir per lligar-hi bicicletes i portes de pisos tancades amb cadenat. “Jo només vull un pis per poder-hi viure”, diu la Montse un cop a casa. I afegeix: “La Natàlia està molt enfadada. Crec que vaig fer malament dient que no a l’últim pis que em van ensenyar”. La conversa continua a la cuina. El menú: pollastre i puré de patates en pols amb ou dur i formatge. Mentre tira el preparat del sobre a l’olla d’aigua bullint, confessa: “Ara em conformaria amb un pis de dues habitacions, però això ella no ho sap, perquè ha abandonat la mediació”.