Publicitat
Publicitat

“Sense guerra, l’Afganistan seria el país més ric del món”

Polític, poeta i ambaixador de l’Afganistan a Espanya, Masood Khalili és l'únic supervivent de l’atemptat que va acabar amb la vida del líder de la lluita contra els talibans, Ahmad Shah Massud, aquest filòsof i activista per la llibertat a l’Afganistan, ara ambaixador a Espanya, és un heroi al seu país

Masood Khalili desprèn una energia desbordant. Polític, poeta, filòsof, diplomàtic… aquest afganès és, per sobre de tot, un heroi al seu país. Encara arrossega les seqüeles de l’atemptat que va patir el 2001, en el qual va morir el líder de la lluita contra els talibans, Ahmad Shah Massud. Lluny de desanimar-lo, aquesta experiència traumàtica el va aferrar a una vida entregada a la causa de la llibertat. Ara publica Los susurros de la guerra, un recull de les cartes que el 1986 va enviar a la seva dona quan va recórrer el país en plena invasió soviètica.

Fa 30 anys vostè descrivia un Afganistan sotmès al patiment d’una guerra… Què ha canviat avui?

La qualitat és la mateixa, el patiment, però la quantitat és diferent. Durant la invasió soviètica de l’Afganistan van morir un milió de persones. Aleshores lluitàvem contra el comunisme i els soviètics i ara contra el terrorisme i els fanàtics.

Què ha canviat a l’Afganistan en els últims anys?

Hem avançat molt amb l’ajuda de la comunitat internacional, en especial dels països de l’OTAN i dels EUA en particular. Abans només hi havia un miler d’alumnes escolaritzats i ara n’hi ha 4 milions. Les institucions polítiques havien desaparegut i ara tenim el Parlament o el govern. No hi havia carreteres, ni hospitals; tampoc hi havia policia o exèrcit… Però encara tenim una gran assignatura pendent, que és la seguretat.

Com es fa un Afganistan segur?

Atacant les causes del problema. El primer problema és el nostre veí, el Pakistan, que conspira contra nosaltres. Però també tenim la pobresa i les carències del sistema educatiu. Quan resolguem tot això guanyarem la guerra contra el terrorisme, però ens cal temps.

Gairebé cada dia arriben notícies d’atemptats a l’Afganistan…

Cada setmana tenim una matança. Els talibans continuen reclutant gent per tot arreu. Hem de fer més contra ells i fer-ho tots més units. Estan per tot el món i, per tant, només si lluitem tots contra el foc, el fum marxarà.

L’Afganistan sap molt bé quin és el drama dels refugiats que ara tenim tan present a Europa…

La gent fuig del terror, la guerra, la desesperança i la por. El que cal és atacar l’arrel del problema, que són el fanatisme i el terrorisme, i impedir que s’expandeixin.

Què recorda del comandant Massud, assassinat en l’atemptat al qual vostè va sobreviure?

Vam tenir una amistat molt profunda durant 23 anys. L’estimava molt i encara l’estimo. Era un home honest, un visionari, valent, que sempre tenia plans al cap i fugia del fanatisme. Era un musulmà exemplar, però no un islamista. I sempre deixava una porta oberta al diàleg… El problema és que els russos no volien parlar! Era una bona persona.

Si no hagués mort, ¿seria avui un bon líder per a l’Afganistan?

Qualsevol país necessita un bon líder. Hi ha estats que tenen un president o un primer ministre però que no exerceixen un bon lideratge. Massud hauria sigut un bon líder per a l’Afganistan, sobretot perquè la gent li tenia confiança.

Què recorda de l’atemptat?

Va ser un malson, van morir cinc persones. La nit abans vam estar moltes hores amb Massud parlant de política, d’Al-Qaida, de poesia… L’endemà van venir dos nois dient que eren periodistes i volien entrevistar Massud. Un portava un cinturó d’explosius i tot va esclatar. Vaig sobreviure i, quan vaig obrir els ulls, cinc dies després, en veure la meva dona, només vaig tenir esma per dir-li: “Si mai t’he cridat, perdona’m”.

¿Aquell assassinat, pocs dies abans de l’11-S, va ser el final de l’esperança per a l’Afganistan?

Precisament va ser l’11-S el que, malgrat la desgràcia, ens va tornar certa esperança. Els EUA van venir a ajudar-nos i ho van fer amb el nostre consentiment, a diferència dels soviètics, a qui ningú havia cridat. L’11-S va servir per treure’ns de l’abandonament en què havíem caigut després de la retirada de Moscou.

¿Li fa por que es repeteixi un escenari semblant i la comunitat internacional els torni a abandonar?

Aquest va ser el gran error del 1992 i hauríem de mirar de no repetir-lo. Un cop els soviètics es van retirar, no importàvem a ningú…

En el periple que vostè fa per l’Afganistan el 1986 sorgeixen tota mena d’inconvenients: des dels propis de la guerra a un clima rigorós. Com es viu en un entorn tan hostil?

Gràcies a la fe en Déu i a l’amor a la llibertat. Quan l’amor et posseeix, perds la lògica i entres en l’espiral del sacrifici. I penses: “Encara estic viu! Potser hauria de fer més…” No sóc un fanàtic però sento amor per la llibertat, estimo la meva terra.

L’Afganistan és un país divers i orogràficament capritxós…

És un país divers, complex i difícil geogràficament. I sempre hem tingut guerres, mai hem tingut l’oportunitat de créixer econòmicament. Tenim petroli, diamants, carbó, urani, reserves d’aigua, una població petita… Sense guerra, l’Afganistan seria el més ric del món!

Més continguts de