Publicitat
Publicitat

Andreu Martín:

"Abans que existís Quentin Tarantino jo ja era tarantinià"

Motivació "Faig novel·la negra perquè crec que és la que descriu més bé el món en què vivim" Reincidència "Vaig seguir picant pedra a favor del gènere quan no estava de moda" Idea motor "M'inspira que els dolents estan guanyant la batalla"

Trenta anys de trajectòria literària i més de cinquanta novel·les negres han fet d'Andreu Martín un sospitós habitual de la literatura policíaca del país. Davant de la consistència de les proves, el veredicte del jurat va ser unànime: guanyador del VI premi Carvalho, que entrega l'Institut de Cultura de Barcelona.

Es considera un referent del gènere negre-criminal, tal com el defineix el jurat del premi Carvalho?

No. Costa molt jutjar la pròpia obra. Jo el que sé és que sóc una presència molt contínua i molt tossuda dintre de la novel·la negra d'aquest país. La novel·la negra a l'Estat va néixer als 70 i des de llavors jo sempre n'he escrit. L'heroïcitat consisteix a haver-ho fet quan no estava de moda.

I ara hi ha un nou boom...

Em sap molt greu que visquem en un país on la cultura està subjecta a modes. Espero que aquest fenomen d'atenció a la novel·la negra actual no sigui només una moda i s'acabi instituint com un aspecte més de la cultura del país, igual que a França, a Itàlia, a Alemanya... Però aquí encara hi ha gurus de la cultura que presumeixen de no saber res de novel·la negra. És lamentable.

Quina és la clau del gènere?

Essencialment el tema. La novel·la negra es basa en la transgressió d'unes lleis. De vegades, quan ens sentim molt aclaparats per aquestes lleis, seguir la trajectòria d'un transgressor és gratificant. Ens identifiquem amb ell i ens permetem trencar les lleis d'una manera virtual. Juguem amb la por. I després hi ha els personatges, que arreglen el caos de la transgressió. Vivim en una societat en què no estem segurs que el dolent sigui castigat; a la novel·la negra, sí. Si cal, el castiguem.

I això ens reconforta.

Esclar. En tot cas, no el castigarem i això ens farà reflexionar: "Osti, en quin món vivim que aquest paio és un assassí i no ha estat castigat?" Sempre és un exorcisme: perquè passin les coses que ens agradaria o per reflexionar sobre allò que no ens agrada. I al voltant d'això hi ha uns personatges fascinants que fan les coses que nosaltres no ens permetríem. El món de la delinqüència, de fet, és un món paral·lel al nostre, que volem ignorar la majoria de vegades perquè ens incomoda i ens crea inquietud. Per exemple, aquests senyors de la taula del costat potser ara estan planejant atracar un banc o assassinar algú...

La veritat, no ho semblen.

Mai ho semblen, mai ho semblen... La literatura policíaca és essencialment paranoica. Vivim en un món en què tot és possible. Hi ha gent al nostre voltant que està planificant coses mal fetes. Cada cop més ens està envaint una filosofia diríem capitalista extrema en què l'espavilat, el que corre més, és el que mereix tot allò que guanya i això pot donar lloc a moltes activitats psicopàtiques, per no dir penals.

De l'actualitat, quins temes li podrien inspirar?

El tema que més m'inspira és que els dolents estan guanyant la batalla. La corrupció ara no és motiu perquè els votants deixin de votar un partit. Un partit al qual se li han trobat molts casos de corrupció és el que aspira al govern. Fins i tot n'hi ha un altre, que havent estat sospitós de corrupció i no havent-se acabat de dilucidar res, ha guanyat unes eleccions alegrement. Això vol dir o que hi ha passotisme entre la població, o que la gent assumeix que si tens diners a la mà més val que te'ls quedis. Aquesta sensació d'impunitat i de permís amb la corrupció em preocupa molt.

El cas Millet podria ser un bon punt de partida?

A mi m'atreu poc. Crec que és un bon tema per fer una novel·la, però m'atreu poc. Jo, el Millet, igual que els altres, com el Camps, els veig simplement com a xoriços. Com xoriços avorrits. Fins i tot no m'agrada utilitzar la paraula corrupció, perquè sembla que dignifiqui una mica el que és una xoriçada, un robatori. Per què no diem lladres? Per què no diem que han robat?

Creu que es pot parlar d'una escola catalana de novel·la negra?

Sí. En el boom dels anys 70 i 80, els capdavanters del moviment de novel·la policíaca vam ser els catalans. Hi va haver una gran col·lecció, La Negra de La Magrana, on només publicàvem autors catalans. Hi havia molta qualitat. Aquest cop hi hagut un boom i curiosament Catalunya ha arribat dels últims. Ara ha aparegut una fornada d'escriptors molt interessant, tant de Catalunya com de les Illes, però encara no m'atreviria a definir-la, ni a posar epítets. S'acaba de publicar un llibre de contes en què participen una sèrie d'escriptors molt interessant, com Sebastià Jovani, Agustí Vehí i Eduard Pascual, per no parlar de Teresa Solana, que també està en el recull.

Acabem amb una floreta... En una ocasió el van comparar amb Jim Thompson.

Sí, me n'alegro moltíssim. De tota manera, el que més il·lusió m'ha fet és quan un crític va escriure que jo ja era tarantinià abans que existís en Tarantinto.Però, vaja, això són coses que la gent escriu.

Més continguts de