Carai si n'és, d'útil, el teatre! Encara que a primer cop d'ull tothom pensi que és una mena d'entreteniment en què uns còmics fan veure que són el que no són i ens expliquen històries més o menys divertides, més o menys tràgiques i ploraneres, l'art teatral té tant a veure amb la condició humana que taca moltes facetes de la vida. El teatre és una arma comparable a la poesia i, com deia el poeta, probablement carregada de futur. Penso i dubto sobre això arran de la presentació a Barcelona del grup de gitanes del barri d'El Vacie de Sevilla amb la seva Bernarda Alba , però també perquè dilluns el Grup del Teatre Social del Centre Especial de Treball de Femarec va representar al Teatre Poliorama la seva catorzena producció, dirigida per Glòria Rognoni, Okupas . Els havia vist altres cops i he vist de nou com el teatre serveix a aquests malalts i les seves famílies per deslliurar-los, encara que sigui una estona, de les cadenes de la malaltia, per introduir a les tragèdies individuals una espurna de llum que pampallugueja tot l'any, mentre es prepara l'obra. En aquesta funció la convenció teatral canvia. Gaudim de les possibilitats dels altres, no de les seves habilitats professionals sinó de l'emoció primigènia sense adulteracions. Recordo també una senyora amb paràlisi cerebral, immobilitzada, que volia ballar i ho va fer a les jornades de Mujer Creadora. I podria seguir amb el teatre a les presons, la psicoteràpia teatral o el teatre a les guarderies. El teatre és un joc i els que hi juguen reben compensacions intangibles que, a la fi, tenen el seu fruit. L'educació és el principi del triomf de l'ésser humà, i si el sistema educatiu tingués més estima al teatre, el faria un baluard de l'aprenentatge. I no del coneixement estèril (la llista dels reis bàrbars) sinó del que ens fa entendre els que no són com nosaltres, els que viuen sotmesos a circumstàncies més difícils. Per a què serveix el teatre? Sobretot, per mostrar-nos que el món pot ser diferent, només cal posar-se a jugar. Potser això és la felicitat.
