Queda lluny l'època en què el cinema era únicament sinònim de fugida de la realitat, una escapatòria dels mals que afligien la població d'una societat industrial deprimida per la crisi econòmica i l'atur en què els espectadors pagaven el preu d'una entrada per accedir a un món que, com més diferent fos, millor. Avui dia, en un context social que no convida precisament a l'optimisme, Hollywood recorre a històries i personatges reals com a esquer per atreure els espectadors. Tant The fighter com 127 horas -dues pel·lícules que s'estrenen avui i sumen conjuntament tretze nominacions als Oscars- adapten fets verídics; és el mateix cas de les dues grans favorites per guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula: La red social (David Fincher) i El discurs del rei (Tom Hooper). Qualsevol diria que la fàbrica de somnis ha posat el cartell de tancat per vacances.
En el cas de 127 horas i The fighter s'hi afegeix una circumstància peculiar: totes dues finalitzen amb l'aparició de les persones que inspiren la història que els espectadors acaben de veure. Són, respectivament, Aron Ralston, un escalador que va quedar atrapat en un congost i es va haver de tallar un braç per sobreviure, i Dicky Eklund i Micky Ward, dos germans boxejadors, un d'ells addicte al crack i l'altre ofegat per una mare manipuladora, que, després d'anys de lluita, aconseguiran junts (com a entrenador i púgil) un títol mundial de boxa.
Tant Ralston com Eklund i Ward apareixen somrients, relaxats, confirmant implícitament el substrat vertader de la història, fonent (o confonent) en la mateixa seqüència representació i representat i certificant la dimensió admirativa de la història. És un gest en aparença modern, que apunta cap a la dissolució de fronteres entre el documental i la ficció, i que es pot rastrejar, per exemple, a l'epíleg de La llista de Schindler (Steven Spielberg, 1993) -en què els jueus rescatats per Schindler, ja grans, li reten homenatge a la seva tomba-, però que en realitat està molt més a prop del rètol que informa sovint abans dels telefilms de la veracitat dels fets que estem a punt de veure, i que molts vam aprendre a identificar des de petits amb la manca d'originalitat i vivesa d'aquest gènere de films.
Ja n'hi ha prou de sacrifici
Prendre la realitat com a matèria primera per a la construcció d'una ficció no ha de ser negatiu. De fet, no hi ha cap ficció que no s'inspiri d'alguna manera en la realitat. Però no és el mateix retratar l'èxit empresarial de Facebook a partir de la incapacitat d'establir intimitat emocional del seu creador que resseguir el manual de llibre d'autoajuda en què semblen inspirar-se The fighter i 127 horas per parlar del sacrifici i la pèrdua i de com aquests conceptes estan en l'arrel del triomf, una noció cristiana que dramàticament ja ha estat explorada a bastament.
Com a mínim, The fighter assenyala sense atenuants la naturalesa malaltissa de la relació que el protagonista té amb la seva família, dibuixant un retrat cru de la white trash americana. És una decisió arriscada per part del director, el nord-americà David O. Russell, que prefereix no disfressar les contradiccions dels personatges. Però no és el cas del britànic Danny Boyle, que a 127 horas es lliura a un sòrdid espectacle de tortura física, efectista i pirotècnic, ancorat en l'autenticitat del relat per trepitjar a fons el pedal de la desgràcia i vendre'ns un missatge de redempció a través del dolor. Gràcies, però no.
