Publicitat
Publicitat

"El reciclatge no és la solució: és un mite"

Implicada A Dianna Cohen (Los Angeles, 1965), fer art amb plàstic li va canviar la vida. Avui, la coalició que va crear treballa arreu per acabar amb l'ús actual del material

Com va passar d'artista a activista?

Després de la universitat em dedicava a pintar, però de seguida vaig passar a fer collages. Un dia hi vaig afegir una bossa de plàstic i va ser un descobriment: a més de representar la modernitat, la tecnologia -és un subproducte del petroli-, era interessant estèticament. Però al cap d'uns anys, el meu art es va començar a fragmentar i, pensant que era efímer i que es descomponia, vaig investigar i vaig descobrir que era tot el contrari. I, com més en sabia, més m'indignava i em conscienciava: ens estem enfonsant en plàstic!

Volia liderar una missió al Pacífic per retirar brossa.

Sí. Tenia previst anar-hi amb un vaixell de càrrega, dos pesquers d'arrossegament i una grua, i també dur-hi persones famoses que conec -del món del surf o de la música- perquè els mitjans en parlessin. Però em vaig adonar que el problema anava més enllà: hem de deixar de produir aquests plàstics d'un sol ús. No tenim cap lloc on dur-los i són eterns. Per què fem productes que usem 5 minuts amb un material que dura per sempre? Així que vaig convertir en un repte personal dur la meva bossa de tela arreu, després la carmanyola de bambú, i comprar en llocs on res anés envasat amb plàstic.

No només és el plàstic al mar, el problema.

No. Resulta que, a més del problema de la brossa, molts plàstics que trobem al supermercat són tòxics per a nosaltres. Per fer el plàstic transparent s'hi han d'afegir productes químics com el bisfenol A, que en alguns casos se sap que genera trastorns hormonals: funcionen com estrògens sintètics, que s'han relacionat amb diversos càncers i tot tipus d'altres problemes. I el plàstic de l'envàs es desprèn, ja que en molts estudis se n'ha trobat en el producte.

Podem decidir viure sense plàstic, individualment?

Hi ha molt per fer. El primer podria ser fer petits canvis en la vida diària i ser realment conscients del problema. La solució és la prevenció: més enllà de les tres erres -reduir, reutilitzar, reciclar- n'hi ha una quarta que és clau, refusar. Sempre que sigui possible, refusar els plàstics d'un sol ús. Si es fa això, després es té poc per reduir i es reutilitza gairebé tot, perquè es tenen envasos que duren molt. D'altra banda, si es demana al supermercat o, fins i tot, a l'escola dels fills, es va fent pressió. Als webs de la meva coalició ( www.plasticpollutioncoalition.com i www.plasticfreetimes.com ) hi ha més informació.

Amb el reciclatge no n'hi ha prou.

El reciclatge no és la solució, és un mite. Es recicla només una part molt petita del plàstic, i a més el que es destina a envasar menjar no pot tornar-se a usar per a aliments: una ampolla d'aigua no pot tornar a ser-ho encara que es recicli, mentre que una de vidre pot ser-ho durant tant de temps com es vulgui.

Vostè ha seguit fent art amb plàstic tot aquest temps. Quin paper juga l'art en el canvi de mentalitats?

L'art és una de les maneres més importants de parlar a la gent. La nostra coalició té més de 40 membres que són artistes notables -actors, músics, pintors...- i busquen maneres d'incloure els missatges sobre el plàstic al seu art, ja sigui una tira còmica, un curtmetratge o una cançó. Crec que això connecta amb la gent a un nivell diferent, més emotiu, i fa que ho retinguin més. És més divertit i menys didàctic: no t'estan explicant una sèrie de dades ni t'estan manant que facis res.

Més continguts de