Publicitat
Publicitat

EL DEBAT SOBRE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

L'estàtua de Marès, retirada fa dos mesos de l'encreuament del passeig de Gràcia amb l'avinguda Diagonal, es comença a restaurar a la Zona Franca abans de ser peça de museu

El refugi de la Victòria

De l dit gros de la mà esquerra -la que sosté la bola sobre la qual hi ha una petita imatge de la deessa Niké-, a l'estàtua de la Victòria li penja una etiqueta amb el número de registre MHCB36153. L'hi van col·locar el mateix dia que va entrar al Centre de Conservació i Restauració de la Zona Franca, un espai vinculat al Museu d'Història de Barcelona (MUHBA) amagat entre fàbriques en un dels molts carrers inhòspits i mal comunicats de la zona.

La Victòria de Frederic Marès, que primer de guix i després de bronze va ser símbol de porta d'entrada a Gràcia des del 1940, sense que gaires ciutadans recordessin la utilització que en va fer el franquisme, va ser retirada el 30 de gener de l'encreuament del passeig de Gràcia amb l'avinguda Diagonal en presència de l'alcalde, Jordi Hereu, i entre aplaudiments i banderes republicanes. Amb més pes que el calculat per la brigada d'obres que la va arrencar de la peanya -on ara només hi ha l'escut monàrquic i l'obelisc republicà-, la Victòria es va resistir al trasllat tant com va poder i va haver de ser descarregada un cop perquè el braç dret topava amb la ploma de la grua. Al final les seves quatre tones, en lloc de les 1,5 previstes, van ser carregades en un camió i traslladades a la Zona Franca passeig de Gràcia avall.

L'escultura de bronze, quan va arribar al Centre de Conservació i Restauració, va ser mesurada i identificada (fa 4,25 metres d'alçada), es va passar un mes a la intempèrie, en un espai on hi ha palets amb diferents peces d'arqueologia urbana i un tros de mur del mercat de Santa Caterina, i finalment va ser ubicada de manera provisional a la part posterior de la nau d'entrada. Segons explica Aitor Parra, un dels curadors del centre, el fet que la Victòria sigui de bronze va evitar que el procediment d'entrada al recinte fos més lent perquè totes les peces que hi arriben han de passar obligatòriament un període de quarantena com a precaució i eventual desinfecció.

Dues ferides i la pista d'Olot

La identificació de la Victòria va constatar una fissura ja identificada que li travessa la panxa i va descobrir-ne una altra no detectada fins ara al canell de la mà alçada. Cap de les dues són greus per a la seva integritat. Els experts ara hauran de determinar l'estat del bronze i el tractament que haurà de rebre l'estàtua per restaurar-la. Per a aquesta fase de la restauració comptaran amb una col·laboració clau: el MUHBA ha localitzat a Olot el taller de foneria que va enllestir l'estàtua sota les ordres de Marès.

Un primer reconeixement dels experts del Centre de Conservació i Restauració ha recomanat que la Victòria es netegi, que se li canviï l'estructura interior i que es poleixin les capes de pintura que té acumulades. La repintada ràpida (i nocturna), de fet, ha estat durant dècades l'únic tractament que ha rebut l'estàtua a l'ara anomenada plaça de Joan Carles I, malgrat les inclemències contínues d'estar a la intempèrie, perquè l'alta concentració de trànsit ha impedit sempre una restauració a fons amb bastida.

Els treballs de restauració de la Victòria, en qualsevol cas, s'allargaran tot el 2011, segons ha explicat a aquest diari el cap de col·leccions del MUHBA, Josep Bracons, i ara s'ha avançat sobretot en el buidatge del formigó que es va introduir dins de l'estàtua (per una obertura que hi ha a la clepsa fins a cobrir des de la base fins a mitja cintura) durant els anys quaranta i setanta com a conseqüència dels atemptats que va patir a càrrec de grups anarquistes i antifeixistes.

L'estàtua i el segle

La Victòria de Marès i l'àguila franquista, durant un any al capdamunt de l'obelisc, van substituir la República de Viladomat i l'escut de Pi i Margall perquè el règim va aprovar el 1939, a través de l'Ajuntament de Barcelona, " que sea colocada una figura que simbolice a España coronando a los héroes, en sustitución a la que remata el obelisco de la plaza de la Victòria ". Marès havia perdut el concurs amb què la República va recuperar el projecte de reforma de la plaça del Cinc d'Oros que va culminar l'abril de 1936 en un acte multitudinari presidit per Lluís Companys. Però Marès igualment va arribar a fer una estàtua de la República, seguint els models francesos més coneguts: mig nua, amb barret frigi, aixecant el braç dret amb una branca d'olivera i portant a la mà esquerra un feix de llenya lligada amb una corretja de cuir i una destral. "Marès no era franquista, però se sabia moure pels despatxos i ajudava d'amagat els represaliats", apunta Josep Bracons.

Tres anys després d'aquella derrota, i de l'exili de Viladomat a Andorra, Marès va recuperar el temps perdut i es va tornar a convertir en un artista sol·licitat per fer la Immaculada Concepció de Santa Maria del Mar i la Victòria. La primera versió de la Victòria, feta de pressa i corrents, es va aprovar l'agost del 1939 i es va inaugurar el gener del 1940 amb algunes semblances amb la seva República anterior: no aixecava lògicament el braç esquerre com l'estàtua de Viladomat sinó el dret com la seva proposta, anava mig nua, era de guix i brandava una branca d'olivera a la mà alçada i un gotim de raïm a la mà dreta abaixada. L'últim canvi va ser el bronze, el cobriment del cos amb una samarreta i la incorporació de la deessa Niké.

La resta d'incorporacions han estat puntuals i l'estàtua i l'obelisc s'han pogut veure amb corones de flors amb creus gammades en ple franquisme, amb senyeres durant la manifestació del 1977 o amb banderoles contràries a la guerra de l'Iraq. Símbol del segle, amb les seves adaptacions, el MUHBA ha decidit salvar-la perquè formi part de la futura col·lecció contemporània que s'estrenarà a la fàbrica Oliva Artés del Poblenou l'any 2013.

Més continguts de