Publicitat
Publicitat

Xavier Garcia-Moll Marimon

El cor se sent a les altures

Què significa ser metge? Conèixer algú. Comprendre què sent i què el fa patir. Diagnosticar, receptar, observar com evoluciona, alegrar-se de la seva millora, patir quan no s’hi pot fer res. Calmar-lo quan convé, ser diplomàtic, donar la millor notícia i la pitjor. Tota la vida m’he preguntat si existeix una professió millor. Tinc ganes de saber què en pensa el doctor Garcia-Moll. Vaig a trobar-lo a la Fundació Puigvert, incrustada entre el nou Hospital de Sant Pau i els pavellons rehabilitats recentment de l’antiga seu. Reparteix el seu temps entre les dues institucions. A la Puigvert és consultor de cardiologia i a l’hospital és el cap d’hospitalització del servei de cardiologia. Viu acostumat a escoltar infinits batecs diaris, a calibrar amb precisió els efectes més subtils d’un fàrmac observant els números d’una anàlisi de sang o interpretant les línies tremoloses d’un electrocardiograma.

“A casa meva té poc mèrit ser metge”, diu. El besavi patern va fundar el Casal del Metge i era assessor sanitari de la Generalitat republicana. L’avi es va diagnosticar ell mateix l’infart inferior de cor que una setmana després va ser mortal. El seu pare, cap de cardiologia de Sant Pau. Faves comptades, doncs, per a un fanàtic de la recerca molecular i la bioquímica dels processos cerebrals. Una especialització massa bèstia per atrevir-se a capbussar-s’hi de ple. Esclar que voler ser astronauta tampoc era qualsevol cosa.

Mentre estudia la carrera idea experiments amb gravetat zero i els envia a la NASA, però no li fan gaire cas. Tampoc hi ajuda el seu metre i noranta-dos centímetres -alçada inconcebible si un vol encabir-se en una nau espacial- que de més jovenet ja l’havien portat a flirtejar amb el bàsquet. Supera la carrera amb brillantor i fa el MIR (metge intern resident) a l’Hospital de Sant Pau. Immers en l’exigència de les guàrdies i les urgències, palpa la futilitat de la vida, que és tan descarnada com volàtil sobre la llitera. Amb només un segon pot quedar truncat aquell desig de fer el que un realment vol, postergat tantes vegades per quan ho permeti el temps lliure. I aquesta filosofia no el convenç.

Als vint-i-vuit anys es planta a l’aeròdrom de Sabadell. Vol aprendre a pilotar i no s’està per orgues. En un any ja vola. A bord d’una avioneta, enmig de l’aire a tocar dels núvols, obté una útil ensenyança: estem indefensos i les veritats absolutes no existeixen. Relativitzar els maximalismes i qualsevol forma de radicalitat és la millor recepta per a l’equilibri interior.

La investigació i la recerca mèdica és la seva passió devoradora. Primer aquí i després dos anys a Londres. Fa recerca en arteriosclerosi, trombosi i inflamació. I arriba la gran prova: la gent. En un principi, passar visita el motiva menys que la investigació però aviat descobreix que el contacte amb el malalt és extremadament enriquidor i genera una quantitat de preguntes traslladables a la recerca.

Segons que ho canvien tot

Guarda a la memòria desenes de casos que li han deixat empremta. Aquell senyor que passejava per un camp de blat acabat de segar i un rostoll afilat va travessar-li la xancleta. La ferida mal curada el va matar en pocs dies. El Manolo, un nen de 14 anys entre la vida i la mort per culpa d’un infart fulminant mentre jugava a futbol. Tres mesos en coma i el goig immens de, quan va tornar de vacances, trobar-se’l caminant per la planta de l’hospital. La noia de vint-i-sis anys amb severa endocarditis, infecció de pròtesi i arítmies successives que, després d’un trasplantament, fa vida normal.

Aquella nena per qui va ser impossible fer-hi res i la van perdre en només quaranta-vuit hores. Un home amb el cor taponat a qui, després d’una situació crítica i diverses escenes gore -sang rajant sense parar-, van poder enviar a casa només tres dies després. Casos impossibles que acaben bé. Segons en què tot canvia. Llaços que s’estrenyen amb el pas del temps. El més valuós que el doctor Garcia-Moll ha obtingut i que posa en pràctica cada dia és el respecte per la persona malalta. Fuig dels dogmes i de pontificar, de la condescendència i el paternalisme i refusa tot allò que signifiqui estar en possessió de la veritat.

I encara amaga una faceta inesperada. De petit ja una petita fal·lera el va portar a la coral Sant Jordi. I mentre estudia la carrera s’apunta al cor de la UAB. Durant les guàrdies, la mitja hora per sopar prefereix invertir-la en els assajos al pavelló de convalescència de Sant Pau. Un company metge, tenor a l’Orfeó Català, li suggereix que vagi a veure un concert, no fos cas que li brotés el cuquet. I sí, l’Orfeó interpretant el Rèquiem de Brahms és una temptació massa forta per deixar-la passar. Passa les proves i des del 1993 ha arribat a cantar amb la Filharmònica de Berlín, la Simfònica de Viena, a Hamburg, Ginebra, Roma i per tot l’estat espanyol.

Metge, cantaire i pilot. Volar encara el sedueix, però si s’és pare de quatre fills (trigèmins inclosos) un s’ha de plantejar certes coses. Volar, cantar, salvar vides. Tot tan senzill com l’emoció d’escoltar un batec.

Més continguts de