“El senyor Parkinson ens acompanyarà tota la vida”

BarcelonaQuè tenen en comú Salvador Dalí, Francisco Franco i el papa Joan Pau II? Tots tres van patir Parkinson, una malaltia que afecta 150.000 persones a l’Estat, de les quals 20.000 són a Catalunya. És la segona patologia neurodegenerativa més freqüent -superada per l’Alzheimer- i cada any se’n diagnostiquen 10.000 nous casos. Tot i així, encara hi ha interrogants i esterotips associats al Parkinson, que, segons els neuròlegs, afectarà el doble de gent que ara d’aquí 20 anys i el triple el 2050. Avui se celebra el dia mundial d’aquesta malaltia.

La imatge que es relaciona amb el Parkinson és el tremolor i les dificultats per caminar, però aquesta patologia és molt més que això. Ho adverteix Francesc Purroy, president de la Societat Catalana de Neurologia. “Això només són les alteracions motores, que sorgeixen quan la malaltia està avançada, però hi ha altres símptomes que poden preveure el diagnòstic”, explica. Fa referència a la pèrdua d’olfacte, a l’alteració del son i a canvis en el comportament, com la depressió o l’apatia. Aquests símptomes que no estan relacionats amb la motricitat es poden començar a desenvolupar entre 5 i 10 anys abans dels efectes més visibles, com el tremolor de les mans o les dificultats de la parla. De la rapidesa del diagnòstic en dependrà l’avenç de la malaltia, perquè hi ha fàrmacs que poden millorar alguns dels primers símptomes.

El Parkinson s’associa a la gent gran perquè el 70% dels afectats tenen més de 65 anys. El cert, però, és que dos de cada deu malalts tenen menys de 40 anys. És el cas del marit de la Roser Roigé, presidenta de l’Associació Catalana per al Parkinson. Li van diagnosticar als 37 anys. “Tenia el braç rígid, però els medicaments li van provocar efectes secundaris que li causaven moviments involuntaris. No sabíem què era pitjor”, explica, admetent que és una malaltia que “et canvia la vida”. “En un mateix dia hi ha estones que està molt bé i d’altres que no es pot moure, és molt complicat”, descriu la Roser, que ajuda el seu marit fent-li de xofer, cordant-li els botons, dutxant-lo o fins i tot girant-lo al llit.

Hi ha encara dues grans incògnites sobre la malaltia. Una és la causa. Segons explica Eduard Tolosa, doctor i membre de la Unitat de Parkinson de l’Institut Clínic de Neurociències, l’origen de la malaltia és genètic només entre el 5% i el 10% dels afectats. “La resta és una caixa negra”, admet, encara que l’inici s’ha acabat atribuint a combinacions genètiques i factors mediambientals.

L’altre interrogant és si hi haurà cura. Doctors i malalts es conformarien amb algun mètode per frenar el desenvolupament de la malaltia. “Cal intentar aturar el procés de neurodegeneració”, apunta Purroy. La Roser hi està d’acord. “Només podent parar-la una mica ja estaríem més que contents, seria fantàstic”. Explica que el principal dubte dels malalts i dels familiars és: “Com acabaré?” “Ja fa trenta anys que convivim amb el senyor Parkinson, i ens acompanyarà tota la vida”, diu.

2017, un any clau per a la difusió de la malaltia

200 anys de la descripció

Fa dos segles que el cirurgià britànic James Parkinson va publicar el seu monogràfic en què explicava exhaustivament la malaltia, que després portaria el seu nom.

50 anys del fàrmac clau

Fa mig segle que es va descobrir la levodopa, el precursor metabòlic de la dopamina. És el medicament més eficaç en el tractament del Parkinson, tot i els efectes secundaris que provoca.

50 anys de l’escala

Encara avui es descriu la progressió dels símptomes a través de l’escala de cinc nivells que van crear els científics Hoehn i Yahr.