Publicitat
Publicitat

EN DIRECTE THIN LIZZY, SALA APOLO 30 DE GENER

Les restes del naufragi de Thin Lizzy recorden el cançoner de Phil Lynott exquisidament

Una sessió d'espiritisme de primera classe

Phil Lynott (1949-1986), difunt cantant de Thin Lizzy, va ser un dels grans enigmes del rock. Aquest negre mestís irlandès va signar algunes de les pàgines més emotives i dinàmiques del rock dur dels setanta. On uns cultivaven riffs monolítics i visions de satanisme eternes, ell va introduir el folklore irlandès, cançons curtes i melòdiques i un romanticisme de dandi de claveguera: una rosa a una mà i un guant de cuir amb tatxes a l'altra. Una veu que era capaç de xiuxiuejar cançons soul i de proclamar damunt cavalcades elèctriques que era el més xulo del Far West. Potser en aquesta dualitat hi va influir el fet d'haver crescut a la Irlanda ultracatòlica dels cinquanta, fill negre de mare blanca i soltera. Qui sap...

L'irrepetible Lynot va petar l'any 1986, però el seu llegat el passeja una banda que no ha canviat de nom, tot i la manca de l'element essencial. Mereixen portar-lo? A l'Apolo va aterrar una encarnació del grup amb dos membres originals (Brian Downey i Scott Gorham, bateria i guitarrista), un mercenari de luxe (Vivian Campbell, ex Dio i Def Leppard a la guitarra), una vella glòria menor del hard-rock dels noranta (Ricky Warwick, cantant de The Almighty) i el teclista de l'última època dels Lizzy, Darren Wharton.

I pel que vaig veure i sentir, és aventurat atorgar-los el nom de Thin Lizzy, però tampoc és just relegar-los a la cruel etiqueta de facsímil nostàlgic. Des del primer moment, la banda va saber convertir un recinte de butxaca en un petit estadi de rock: el nom de Thin Lizzy enllumenat amb bombetes, una sonorització cristal·lina, un entusiasme gens fingit. Si afegim aquests elements a un dels repertoris més infravalorats del rock -cada cançó que van tocar és un himne i es va rebre com a tal-, mereixen com a mínim el benefici del dubte de l'espectador escèptic, i l'entusiasme del caps pendolants dels headbangers que van fer ple.

Van arrencar amb Are you ready , una abraonada invitació a rockejar, i van deixar ben clares les seves intencions de convertir el concert en una versió de butxaca de Live and dangerous , un dels discos en directe definitius de la història del rock. Amb la segona cançó, Waiting for an Alibi -desesperada crida d'amor de Romeu a una Julieta lumpen-, i un gintònic a la mà, tanco els ulls i penso en el dandi negre del baix platejat. Warwick no és Lynott, la seva gola no té la profunditat de l'ànima negra, però el timbre i el fraseig fan el fet. Hurra per aquell que sap calçar-se les sabates d'un gegant sense caure en la imitació o el ridícul. Les guitarres de Gorham i Campbell van treure espurnes amb frases bessones i concises. Quan un grup de rock dur engega un soporífer solo, ells construeixen melodies a dues guitarres, cançons dins la cançó.

El repertori va ser un repàs modèlic a totes les cares de Lynott. Va haver-hi crides a la destrucció massiva metàl·lica ( Massacre, Angel of death ), soul-funk tendre i emotiu ( Dancing in the moonlight ) i sobretot aquella reconversió del folk irlandès en rock que els va fer únics: la gresca final de Black Rose , amb els frenètics violins d'una jig -dansa irlandesa- convertits en un arc iris guitarrer, va ser antològica. Entremig, van conjurar l'esperit del baladista decadent - Still in love with you - i del cowboy amb una mossa a cada saloon ( Cowboy Song ). I sí, The boys are back in town tocada per senyors granadets va sonar emocionant. Esclar que Lynott mai va dir que volgués morir abans de vell. L'entusiasme i les ganes de viure eren inherents en les seves composicions, i d'això vam gaudir a l'Apolo. No els enterreu, no són morts. Bravo!

Més continguts de