Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

La seva festa

Als noticiaris ens expliquen detalls de la mort de la cantant Amy Winehouse, que jo admirava. Ens diuen, per exemple, que el seu disc Back to black és un dels més venuts aquests dies, i que la discogràfica potser en traurà un de pòstum amb els nous temes que estava gravant. El que es va filtrar oportunament, no fa gaire, era una versió molt bona i particular d' It's my party , de Lesley Gore. Es demostra, doncs, que t'has de morir perquè el públic compri els teus discos, en lloc de descarregar-los il·legalment. Em miro les imatges que il·lustren els reportatges. Es veu que els fans han fet ofrenes al portal de la casa on va morir. Copes de vi i algunes ampolles de licor, com ara Malibú, que és aquella beguda de rom amb extracte de coco. Amb aquesta performance , els fans volen demostrar-nos, suposo, que saben que l'alcohol li agradava. Però qui ha dit que justament li agradava el Malibú? No tinguin fans, si ho poden evitar, els ho aconsello.

A propòsit d'aquesta mort, dilluns l'ARA feia una enquesta: "Quina nota posaríeu a la seva música?" Vaig entretenir-me a llegir els comentaris dels puntuadors. N'hi havia un que deia que només "té un disc bo en estudi". I afegia: "Les actuacions en directe eren força mediocres. Res a veure amb la gran Janis Joplin, amb qui se l'ha volgut comparar". Home. Aquests dies, alguns periodistes s'han emocionat perquè va morir als 27 anys com Janis Joplin i com Jimmy Hendrix. És per això que els han comparat. És com quan comparen els Beatles i els Rolling Stones, només perquè són de la mateixa època. Queda clar que si Winehouse devia coses a alguna cantant era a Etta James, per exemple. Cosa que no impedeix que Janis Joplin fos extraordinària i Amy Winehouse també.

Més continguts de