Com s'eviten les inundacions a Barcelona?
Tothom té més o menys al cap com funciona el sistema de clavegueram d’un poble o d’una ciutat, però el que potser molta gent desconeix és el mètode que es fa servir en una gran ciutat de clima mediterrani com Barcelona per disminuir els problemes quan plou amb molta força. Les pluges torrencials són relativament freqüents en una ciutat que combina pendents importants i zones on és fàcil que l’aigua s’hi acumuli.
Potser us sorprendrà saber que soterrades en diferents punts de la ciutat hi ha un seguit d’immenses cavitats buides, uns forats enormes que costa imaginar que hi hagi, per exemple, sota del carrer Urgell, sota del camp de futbol de l’Escola Industrial o amagats al fons dels parcs Central, Joan Miró o del de les Rieres d’Horta, entre altres. Són els anomenats dipòsits pluvials, espais buits sostinguts per llargues columnes que tenen bàsicament dues funcions: procurar que l’aigua no torni a la superfície quan el clavegueram es comença a saturar i evitar que les aigües més brutes vagin a parar directament als medis receptors: el Llobregat, el Besòs i el mar.
El sistema està controlat per diferents sensors, com ara un seguit de limnímetres que mesuren el nivell d’aigua del clavegueram, o una xarxa de pluviòmetres que informen al minut de l’aigua que cau a cada barri, dades sempre en temps real centralitzades al centre de control de Barcelona Cicle de l’Aigua, l’organisme que gestiona tot el cicle de l’aigua de la ciutat. Quan plou fort i es detecta algun punt en què el clavegueram es comença a saturar, automàticament s’obren les portes del dipòsit pluvial i l’aigua es comença a acumular en alguna d’aquestes cavitats. Posteriorment, quan passi el temporal, s’anirà deixant anar lentament. Segons el catedràtic d’enginyeria hidràulica de la UPC Manuel Gómez, la idea de fons és la mateixa que la d’un embassament, però a petita escala i en ciutats.
Barcelona té actualment 15 dipòsits pluvials, i en total poden arribar a acumular l’aigua equivalent a unes 190 piscines olímpiques. El més gran de tots és el que hi ha a la Zona Universitària, té capacitat per poc més de 100.000 metres cúbics, és a dir, l’aigua que cap en 42 piscines olímpiques. El sistema en conjunt té una capacitat limitada, segons la cap del servei d’explotació de Barcelona Cicle de l’Aigua, Gemma Barnet, i el període de retorn d’un episodi de pluges que superi la capacitat del sistema és de 10 anys. És a dir, de mitjana, un cop cada 10 anys s’estima que hi ha un episodi de pluges que sobrepassa els límits dels dipòsits. L’última vegada que es van omplir gairebé fins al límit va ser el 28 de setembre del 2014; aquell dia l’Observatori Fabra del Tibidabo va recollir 100 l/m2 en només quatre hores, i va resultar ser un dels 10 dies més plujosos en 100 anys de dades. Segons Gemma Barnet, aquell dia els dipòsits es van omplir en conjunt fins a superar el 90%. Més crític va ser l’episodi del 30 de juliol del 2011, amb menys quantitat de pluja però una intensitat tan alta que va fer col·lapsar el clavegueram fins i tot abans que hi hagués temps d’omplir del tot els dipòsits.
Els dipòsits pluvials es van començar a construir a Barcelona durant els anys 90, gràcies, en part, a l’impuls dels Jocs Olímpics, que segons Manuel Gómez van desencadenar totes les inversions que no s’havien fet en clavegueram durant els 50 anys anteriors. A Barcelona hi ha planificada la construcció de gairebé 30 dipòsits pluvials més, segons Gemma Barnet. En el futur aquestes obres estaran més encarades a reduir els abocaments d’aigües residuals en rius i al mar que a contenir les inundacions.
