"És la societat la que ha de ser educada per viure amb els nostres fills"

Per a què ha servit Maria i jo ?

Quan es parla d'autisme es fa des dels tòpics com la incapacitat de demostrar emocions i de persones tancades en si mateixes que no miren als ulls. I quan la gent veu la pel·lícula Maria i jo se sorprèn que la Maria rigui i disfruti de la companyia de la gent. L'únic que tenim clar és que cada persona amb trastorn autista és diferent.

Escriure el còmic va sorgir d'una necessitat de trencar tòpics?

L'últim que em passava pel cap era ser didàctic. Sóc narrador d'històries i aquesta és la història més important de la meva vida. La volia explicar sense que fos trista, volia explicar el dia a dia amb humor i ironia. Els llibres i pel·lícules sobre la discapacitat i l'autisme són molt durs i, en canvi, Maria i jo ha permès a molts pares relaxar-se i donar-se l'oportunitat de riure. Com tot el que surt del cor, és molt personal i ha arribat a molta gent.

Al còmic dius que et molesten les mirades d'alguna gent.

Sí, els nostres fills no tenen trets físics que els diferenciïn dels altres, però fan coses estranyes, mouen els braços d'una manera determinada, criden i fan coses socialment mal vistes. I és dur enfrontar-s'hi, és com si cada dia fossis Mick Jagger però sense la part positiva.

I com s'hi enfronta un pare?

Has de fer el cor fort i de tant en tant surts amb algun estirabot perquè a vegades la gent mira com si mirés un animal del zoo. I els pares no hem d'adaptar els fills a la societat sinó que la societat ha de ser educada per poder viure amb els nostres fills.

Quina va ser la seva reacció quan va sentir el diagnòstic?

A la Maria no l'hi van diagnosticar fins als vuit anys i és molt tard. Ella en tenia tots els símptomes i la seva mare n'estava convençuda des que tenia un any i mig. Saber el nom de l'enemic ens va ajudar molt. Tots els pares passem per fases similars a un dol. Hi ha ira, angoixa i frustració, fins a arribar al punt en què acceptes que no aniràs al casament de la teva filla ni coneixeràs el seu xicot però faràs altres coses i com més aviat te'n facis a la idea, millor.

I què ve després?

Si aconsegueixes arribar a la meta, que és el diagnòstic, la cursa és llarga. Els pares ens enfrontem a molta informació. Tots els pares hem passat per tot tipus de teràpies buscant un miracle que no existeix. El que hi ha d'haver és sentit comú per saber què fer en cada moment, i paciència, perquè cadascú progressa al seu ritme.

Com és la Maria?

És un esperit lliure. Si som en un aeroport i té ganes de cridar ho fa i intento comprendre que és la seva manera d'expressar-se. Ara la Maria xerra pels descosits, és una nena feliç que viu en un món propi i que s'ho passa bé amb les festes familiars. Tot el que ha fet, des de caminar fins a vestir-se sola, ho ha fet amb moltes dificultats. Per a la Maria el món és molt difícil i tot el que ha aconseguit ho ha fet ella. És una campiona!

Com veus el futur de la Maria?

Incert. La seva mare diu que voldria que el dia de demà algú l'estimés com ho fem nosaltres i vetllés per la seva qualitat de vida. Aquesta és la nostra preocupació. No tenim cap fita, el que la Maria vagi aprenent és perfecte, però sense presses.