Publicitat
Publicitat

L'ha adorat la religió, l'ha estudiat l'astrofísica, el busca la moda i la platja. Però l'astre rei castiga qui li fa massa cas

Ets un sol, però...

De tant mirar el sol, Galileu Galilei va morir cec. I no ha estat l'únic. "La ceguesa va ser fins fa un parell de segles la malaltia professional dels astrònoms. Miraven el sol a través de telescopis amb vidres fumats, sense filtre, i això perjudica la vista sense remei", contextualitza Antonio Bernal, divulgador científic de l'Observatori Fabra.

Adorar el sol surt car. Va passar factura als que, com Galileu, s'hi van acostar per estudiar-lo deslligat de conceptes mitològics i religiosos entre danses i ofrenes. I també ens passa factura a nosaltres. No ho sabia la revolucionària dissenyadora Coco Chanel quan, aviat farà un segle, va dictaminar que una dona amb la pell ben bronzejada era bonica, capgirant la creença que les pells pàl·lides, enblanquides fins i tot amb pols d'arròs no només eren un cànon de bellesa sinó també un factor de classe: només els que treballaven la terra s'exposaven a les radiacions solars.

Adéu al 'negre conguito'

Tant va canviar aquest cànon que avui no són ni una ni dos, sinó un grapat, les clientes adinerades de l'assessora d'imatge Andrea Vilallonga que es resisteixen a fer-li cas quan les avisa: "Senyores, ¡que el negre conguito ja no es porta! Que ara es porta el look natural, el dauradet senyal que una es cuida". Professora també de l'Escola Ártidi, Vilallonga comenta, gairebé incrèdula, "fins a quin punt la dona, sobretot la de certa edat i de classe benestant, té interioritzat que com més bronzejada estarà millor, com als anys setanta".

Les platges persisteixen en la seva dimensió de paelles on es fregeixen milers, o potser milions, de cossos, com si el sol hagués esdevingut un déu modern també al segle XXI, com derivada d'una adoració que es remunta a cultures com la de l'Antic Egipte, que va tenir el sol, anomenat Ra en la fase de màxima plenitud del dia, com a déu principal. O com la de l'imperi Inca, on la festa del sol o Inti Raymi encara se celebra pensant en els turistes. O com la dels mexicas -o asteques-. Aquesta civilització es considerava "el poble del sol" i explicava la història en diferents èpoques, cadascuna lligada a un sol fins a la seva, la del Cinquè Sol. En els rituals de sacrificis humans, arrencaven el cors i els oferien a l'astre.

La lliçó d'Ícar

El sol ha generat multitud de deïtats, com Amaterasu, adorada en el

sintoisme, suposada avantpassada de la família imperial del Japó i que explicaria la bandera i el mateix nom del país: Terra del Sol Naixent. I l'estrella també ha inspirat mites, començant per Helios, que conduïa pel cel el seu carro majestuós. Què es pot dir del pobre Ícar, mort al mar després de pretendre volar massa prop del sol, sense fer cas al seu pare, Dèdal. Tot té un preu.

"La fascinació pel sol és natural perquè és l'astre que ens dóna vida i gairebé totes les civilitzacions li han donat un paper importantíssim", remarca Victoria Solanilla, directora del Grup d'Estudis Precolombis de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Els més fabuladors fan circular que les civilitzacions que han adorat el sol han acabat desapareixent. "Dir això és una bestiesa", critica, però, Solanilla. "Les civilitzacions desapareixen perquè ningún no és etern, perquè totes tenen el seu cicle de naixement, esplendor i decadència… Si no, n'hi hauria 500.000!", s'exclama. "Totes les cultures han adorat el sol però no hi ha tantes religions i civilitzacions que l'hagin tingut com a element central, com és el cas del Japó, els inques i el mateix Egipte", afegeix Josep Cervelló, coordinador del màster en egiptologia de la UAB. Sovint les invasions, les irrupcions de noves cultures, s'imposen a les que troben. "En el cas de l'Antic Egipte, d'alguna manera el sol estava vinculat al poder polític -els faraons n'eren intermediaris-. I quan cau qui governa, cau el sol".

La vida en depèn

Què faríem, però, sense la nostra estrella més pròxima? És la primera font d'energia: la vida terrestre depèn de la seva llum i escalfor, que absorbeixen les plantes de manera directa -quan fan la fotosíntesi, i la resta d'éssers vius de manera indirecta-. El sol determina el dia i la nit, i també el clima. L'energia solar directa s'obre camí sense que encara se n'hagin aprofitat tot el potencial. Sense el sol no n'hi hauria d'hidroelèctrica, per l'evaporació de l'aigua, i els combustibles fòssils mantenen l'energia solar capturada fa milions d'anys.

Hi ha estudis pseudocientífics que vinculen l'exposició a l'astre rei a l'optimisme, sobre la base que incrementa els nivells d'endorfines, conegudes com "hormones de la felicitat". Els aspectes positius del sol són clars, començant per la vitamina D, clau per evitar malalties dels ossos com l'osteoporosi. L'aporten determinats aliments, com el peix blau, però també l'exposició a la llum solar, en dosis moderades i sempre amb protecció.

Però el sol té una cara fosca: l'envelliment -per culpa dels rajos ultraviolats tipus A- i l'augment anual en un 7% dels melanomes i altres tipus de càncer de pell -per culpa dels B. "Creix la xifra perquè els efectes de la radiació són acumulatius", explica David Benito, gerent del l'Institut de Dermatologia Avançada Iderma (Institut Universitari Dexeus). "Una pell amb mil hores d'exposició a la radiació solar seguirà sent una pell amb mil hores de radiació encara que no li toqui el sol en els següents deu anys, al contrari del que, per exemple, passa amb els pulmons quan es deixa de fumar", diu Benito.

Ja se sap que la llu m del sol, per potent que sigui, ens ajuda a veure-hi clar de manera limitada. Sartre ho va dir més bé: "Cal un sol doble per il·luminar el fons de l'estupidesa humana".

Més continguts de