"Els suecs fem novel·la negra des que van matar Palme"

BarcelonaFins fa ben poc, l'illa sueca més misteriosa era la de Fårö, escenari d'algunes de les pel·lícules més inquietants del cineasta Ingmar Bergman (1917-2008): Persona (1966), La vergonya (1968) i Secrets d'un matrimoni (1972). Des de la irrupció de Johan Theorin en el panorama literari suec, a Fårö li ha sortit una competidora illenca tan inquietant, o més, que la que va subjugar Bergman -i, una mica més tard, l'Andrei Tarkovski d' El sacrifici (1986)-: l'illa d'Öland.

Situada al sud-est de Suècia, Öland és la segona illa sueca més gran i Theorin hi ha decidit ubicar les quatre parts d' El quartet d'Öland , sèrie de novel·les que es poden llegir per separat sense problemes i que tenen com a principal vincle comú el mateix escenari, que a les mans de l'escriptor es converteix en un personatge més (i no precisament secundari). "Passava tots els estius a l'illa amb els avis", diu Theorin. "Dos mesos cada any. A l'estiu, l'illa s'omplia de turistes i, a l'hivern, quedava pràcticament deserta. Hi havia pobles sencers que, durant l'hivern, es quedaven sense un sol habitant".

La tormenta de nieve (Mondadori), segona novel·la d' El quartet d'Öland , es fixa en la vessant més desolada i hivernal de l'illa. Katrine i Joakim Westin s'hi instal·len amb els seus fills. Trien un casalot vell i espaiós al costat d'un far. La calma dels Westin s'esfuma quan troben el cadàver de Katrine a la platja. El principal misteri és determinar si el culpable de la mort de la dona de Joakim pertany al món real o al dels fantasmes.

"Escric les històries que em semblen interessants. Els fantasmes han estat un dels temes recurrents dels contes que he anat escrivint abans de posar-me a treballar en aquestes novel·les". Alguns dels escriptors que han alimentat les ficcions fantasmagòriques de Theorin són Selma Lagerlof, Stephen King, Shirley Jackson i Peter Straub. El gran inspirador de l'escriptor suec, però, ha estat el seu avi. "Quan era petit, l'avi em va explicar unes quantes històries de fantasmes que em van impressionar molt", explica. Theorin fa memòria de la més realista de totes: "Una vegada, mentre l'avi pescava a alta mar, va sentir el lladruc d'un gos . En comptes de fugir, va acostar-se al lloc d'on havia sortit el so i hi va trobar un gos, que va decidir pujar al vaixell i que es va acabar emportant cap a casa. El gos es va quedar amb la família durant molts anys. Mai no vam saber d'on havia sortit: l'únic que vam deduir és que era un gos britànic, perquè quan sentia algú parlant en anglès es posava molt nerviós".

Una tradició recent

La novel·la negra que Theorin practica no es fixa tant en els crims ni els detectius com en la psicologia dels personatges i, en el cas de La tormenta de nieve , també en el substrat llegendari suec, que va fent acte de presència al llarg de la novel·la, enriquint-la i, alhora, enterbolint la ment racional de Joakim.

La trilogia de Stieg Larsson ha estat el gran best-seller d'una colla d'autors de novel·la negra que combinen qualitat i efectivitat en dosis variables -però en la major part dels casos, acceptables-. Henning Mankell, Mari Jungstedt, Åsa Larsson, Camilla Läckberg i rescats com els de Maj Sjöwall i Per Wahlöö són ben presents a les llibreries catalanes. A la resta d'Europa passa si fa no fa el mateix, però és als països escandinaus on el fenomen no pot titllar-se de moda passatgera. Theorin té la seva pròpia versió sobre per què a Suècia es llegeix tanta novel·la negra: "El nostre primer ministre, Olof Palme, va ser assassinat fa just 25 anys, i això va crear un gran trauma al nostre país, perquè no se'n va arribar a aclarir la mort. Una de les maneres que hem tingut d'enfrontar-nos-hi ha estat a través de la ficció: si escrivim i llegim novel·les negres és, probablement, com a acte de teràpia".