Joan Rigol: "Si ens tanquem en la nostra raó, perdem molt potencial"

Joan Rigol ens rep al seu despatx del Patronat de la Sagrada Família, a pocs metres del temple que captiva centenars de visitants cada dia. Sobre la taula hi descansen cartes, algunes escrites a mà, que repassarà quan conclogui la conversa. Amb el discurs ben travat, Rigol s'apassiona quan articula el relat de país.

Em permetrà que comenci demanant-li pel seu doctorat en teologia.

Quan vaig acabar l'etapa com a president del Parlament, em vaig voler autoregalar una cosa que no havia pogut fer mai: repassar quins eren els meus criteris de fons. Em va semblar que una bona manera de fer-ho era apuntar-me a la facultat. Dubtava entre filosofia i teologia. Vaig decidir començar pel títol de llicenciat en teologia i després em van animar a fer el doctorat. Tenia tota la taula de casa plena de llibres. Em va anar molt bé perquè em va permetre repassar les conviccions fondes que tinc, que formulo amb un llenguatge de fe i de creient.

I al segle XXI estan moda els valors de l'humanisme cristià?

Sí. Crec que si la gent només serveix per instrumentalitzar-se en funció dels interessos econòmics o de la pròpia conveniència, perdem el potencial que portem dins. Hem de batallar no només per ser una societat justa sinó també per ser una comunitat de persones.

El Papa parlava de laïcisme agressiu. N'hi ha, a Catalunya?

No. La societat catalana és molt permissiva i oberta. Jo em sento creient i, a la vegada, em sento respectat per tots els que no són creients.

Li agrada que l'etiquetin com un home de consens?

A mi m'agrada. Sé que el més important no és la meva raó, el més important és que jo i el del meu costat puguem caminar junts. Si ens tanquem en la nostra raó, perdem molt potencial. Sóc un home de consens perquè crec que els grans temes de país necessiten consens.

Com en la immersió lingüística.

Per exemple. Hem de ser capaços de fer un front a Madrid que digui que per als catalans és prioritari la defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura, de tal manera que ens taparem les orelles davant els cants de sirena que puguin fer els partits de l'Estat fins que ells no respectin el que han de respectar.

Hi ha febre per veure la Sagrada Família. Però no volem que es converteixi en un parc temàtic, oi?

La Sagrada Família ha de ser un focus d'irradiació dels valors de la fraternitat de tots els pobles. Per tant, no només hem de venir a veure-hi una arquitectura tan esplèndida com la de Gaudí sinó que, a més, la gent ha de sortir enfortida després de visitar-la pel missatge que li hem de saber donar. Hem d'encertar el llenguatge i aquest és un dels reptes de futur que tenim.

El túnel de l'AVE avança. Ha tremolat per la seguretat del temple?

Sí. He defensat que un edifici com el de la Sagrada Família no havia de córrer cap risc i que era necessari buscar alternatives. Aquesta gran altura i esveltesa de l'obra de Gaudí és molt delicada. Han volgut fer el túnel, ara ja ha passat la tuneladora, sense greus problemes, però encara hi ha una colla d'interrogants que ens els podríem haver estalviat si haguessin canviat de trajectòria.

Parlem de Catalunya. Defensa que el país resisteix per la seva qualitat humana.

Segur. La nostra força és que ens sentim catalans i tenim l'orgull d'oferir als nouvinguts la possibilitat de sentir-se d'aquest país. Catalunya disposa d'aquesta força perquè està vertebrada per una cultura que ens identifica a tots plegats, una economia feta a base de treball i responsabilitat i una història que ens ajuda a sentir-nos més propers.

I per construir aquest país, la prioritat ha de ser l'educació?

Sens dubte. Quan diem educació parlem de la preparació professional i dels valors de l'esperit, aquelles coses que vam rebre de generacions anteriors, com la llengua i la cultura, i que hem de saber recrear en la situació actual.

Si Catalunya arribés a una cruïlla en la qual calgués prendre una decisió valenta, Joan Rigol entendria el camí de la independència?

Tinc una responsabilitat col·lectiva, per la funció que he exercit, i tinc una opció personal. I, en aquests moments, prima més la responsabilitat institucional que no la meva opció particular, que la tinc clara i definida. Quan arribem en aquesta cruïlla, tot el país tindrà prou maduresa com per poder definir exactament quin és el camí que escollim.

Les considera molestes, les opcions de l'independentisme exprés?

No, no em molesten, al contrari. Però una fuga purament emotiva i sentimental, sense tenir present la gran complexitat que comporta, ens pot portar a una debilitat considerable, especialment si aconsegueixen que hi hagi una dialèctica a l'interior del país entre els uns i els altres, entre els independentistes i els que no ho són. Aleshores, hauran guanyat la partida els que ens volen sotmetre.