Publicitat
Publicitat

Pep Tosar: "El teatre públic treballa per a la política, no el considero artístic"

CoNCA "Ens ha donat gat per llebre". Pessimisme "Vivim una apocalipsi cultural on tot s'ha confós" Supervivència "Entre la nostra misèria i l'opulència dels llocs públics hi hauria d'haver un territori habitable" Televisió "S'utilitza d'una manera criminal"

Fa dos anys que l'actor i director mallorquí Pep Tosar va obrir un teatre minúscul al primer pis de les Galeries Maldà, on s'ha entestat a fer realitat un somni: mantenir una programació musical de qualitat (cada dijous) amb teatre de risc (els dimecres), teatre poètic marca de la casa (de dijous a diumenge) i cine còmic mut amb música en directe (els diumenges). I tot això sense tenir ni un cèntim, assegura. O sap fer màgia o és molt tossut.

Cada vegada que entro al Círcol Maldà penso que pot ser l'última. Esteu sempre a punt de tancar.

M'agradaria poder parlar d'una altra manera, però si em preguntes si crec que durarem per sempre vivint de la taquilla d'una sala amb seixanta butaques, jo crec que no. Ho sé del cert. Fins quan aguantarem? Estem tots esperant i treballant perquè passi alguna cosa i perquè algun dia puguem cobrar.

Fa dos anys que el vau inaugurar i ara ja heu desplegat tota la programació que teníeu prevista en el projecte inicial. I tot i així no heu trobat cap suport institucional?

El temps perdut és culpa del CoNCA. Ens hem passat tot el 2010 resseguint les seves pautes i esperant la seva resolució. I ens han donat gat per llebre. Fa un any van venir els del CoNCA i em van dir "no tanquis que t'ajudarem". Hem intentat fer tot el que ens han dit i al final ens han contestat, fa deu dies, i ens han dit que estem molt ben puntuats en la qüestió artística i en la d'innovació i que en canvi tenim un zero en la gestió, per tant, tenim un 4,5: un suspès. No ens poden donar la subvenció. És una cosa absolutament kafkiana. Un problema de gestió? El tenen ells! Nosaltres no: la sala és una realitat fins i tot sense diners.

Denuncies que sou el primer cas d'argentinització del teatre.

I això no és bo. En sales com aquesta, allà, l'actuació els dóna per al taxi i encara, la vida se l'han de guanyar en el teatre comercial. No vull dir que un artista que faci Mujeres soñaron caballos no pugui fer Gorda , però no ho trobo gens esperançador.

I estàs esperançat amb els canvis polítics?

Molt. Estem a l'espera de conèixer els propòsits del conseller Mascarell, però vaja, més confús i embolicat que fins ara és impossible.

Vicent Andrés Estellés diu a Posa'm les ulleres que el país no va endavant.

Encara és vàlid, absolutament. Ho subscric jo en nom seu. Ni aquest ni els altres. S'està vivint una època d'una certa apocalipsi cultural on tot s'ha confós i no hi ha res que tingui valor si no es pot quantificar en diners. És terrible. Això té conseqüències més nocives quan parlem de països petits amb una tradició i un passat poc sòlids.

En aquest context, mantenir oberta una sala com el Maldà és una croada.

Sí, però jo no tinc voluntat de croat. Voldria que les coses fossin, no fàcils, perquè quan són fàcils la creativitat s'estova i disminueix, però no m'instal·lo en la dificultat per gust. Entre la nostra misèria i l'opulència dels llocs públics em sembla que hi hauria d'haver un territori habitable, i no hi és.

Potser és que els poetes estan predestinats a ser pobres.

Espero que no. També hauríem de parlar d'on surt la poesia d'ara. Costa molt trobar un bon vers escrit en aquest desert espiritual en què vivim. És molt difícil tenir un punt de vista sobre la realitat perquè la realitat desapareix a una velocitat vertiginosa.

Mals temps per a la lírica...

Sens dubte! Ja ho deia Coppini als anys 80! Per què costa tant fer arribar un teatre arriscat, sensible i poètic als grans públics?

Perquè des de la classe dirigent s'ha dirigit la situació cap a un altre lloc.

És només qüestió de política?

Totalment. Si des de la política es decidís que la cultura que volem per al futur és aquesta, al marge del rendiment polític immediat que ofereixi, si es fomentés l'espiritualitat... Però es fomenta tot el contrari a través d'un instrument pervers que és la televisió, que s'utilitza d'una manera criminal. A l'estrena de Poseu-me les ulleres al Romea, hi havia un fotimer de gent que no tenia ni puta idea de qui és aquest Estellés. En canvi dius Leo Messi, ah, aquest sí. A mi em sembla necessari saber qui és l'Estellés, no per anar vacil·lant pel carrer. Però ajuda, igual com l'Aspirina treu el mal de cap, l'Estellés treu altres maldecaps d'una altra manera.

Hi ha altres companyies que segueixen el vostre exemple i obren petites sales.

Deuen ser col·lectius de professionals que tenen coses a dir i no les poden proposar enlloc, com nosaltres. És impossible sobreviure. El teatre amb recursos públics o semipúblics treballa per a la política. No el considero un teatre artístic. Té objectius relacionats amb la política del moment. De vegades hi ha excepcions sorprenents.

Més continguts de