Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

El temps de les cireres

Tradició Cada any el poble de Ceret, a la Catalunya del Nord, envia una caixa a l'Elisi amb les primeres cireres de la temporada. La tradició va començar el 1932 i és un acte d'amistat i d'afirmació republicana d'una població que té en les cireres un dels senyals d'identitat, i que celebrarà els dies 26 i 27 de maig la Festa de les Cireres amb toros, música i sardanes

Jacques Arnaudiès es fa un fart de riure: "A hores d'ara la Carla i la Valérie ja es deuen haver cruspit totes les cireres", diu encenent un puret amb cara de satisfacció per la missió reeixida. La Carla i la Valérie són les respectives dones del president sortint de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, i del nou president elegit, François Hollande. Jacques Arnaudiès és el director de la cooperativa de Ceret, Céret Primeur, des d'on aquest dijous s'ha fet amb èxit el ritual d'una tradició que va començar l'any 1932: fer arribar a la taula del president de la República, al palau de l'Elisi, una caixa amb les primeres cireres de la temporada.

Aquest any, però, per no crear susceptibilitats entre els habitants de Ceret -on el candidat Hollande ha guanyat el president Sarkozy amb un 52,92% dels vots i donat que Hollande no jurarà el càrrec fins al dia 15- en comptes d'una caixa de cireres la ciutat de Ceret n'ha enviat dues, una a l'Elisi i l'altra a casa d'Hollande.

"Tinguem la festa en pau", diu Jacques Arnaudiès, que parla un català fluid amb un fort accent del Rosselló. M'ensenya la foto amb les caixes de cireres que han enviat enguany. Les caixes van sortir dijous al matí per carretera fins a l'aeroport de Perpinyà. L'alcalde de Ceret les va entregar al prefecte, que les va expedir en avió fins a l'aeroport d'Orly, on les esperaven, a peu d'avió, un parell de motoristes de la Presidència. Observo que les dues caixes porten la bandera republicana i un parell de senyeres cosides als costats.

-"Som catalans, nosaltres"- diu Arnaudiès.

-"¿A París ja saben què és això de ser català?"

-"No en tenen cap idea!" Arnaudiès recorda una sola visita presidencial a Ceret. La va fer François Mitterrand per inaugurar la remodelació del Museu d'Art Modern, i Mitterrand, que sabia cuidar els detalls, va ser prou murri per demanar canard amb cireres a la hora de dinar i deixar a tothom satisfet.

-"Va haver-hi uns anys en què portàvem una caixa de cireres al president Pujol"- recorda Arnaudiès.

Ho van fer per primera vegada l'any que Espanya va entrar a la Unió Europea, el 1985, i va ser un acte de respecte i reconeixement al govern de Catalunya. "Vam agafar una caixa i cap a Barcelona; Pujol ens va rebre molt bé i ens va fer parlar de tot d'una manera molt planera. Un dia que me'l vaig trobar a França, em va mirar i em va dir: «Vostè és l'home de les cireres!»", explica. "Caram! Em vaig quedar sorprès, quina memòria, quin polític!", afegeix.

La tradició d'enviar les primeres cireres de la temporada a la taula del president va començar com un repte comercial, quan s'estava buscant la manera de comercialitzar la fruita i les verdures servint-se del transport aeri, i el que acabaria passant aquell 1932 es va acabar convertint també en fet d'afirmació republicana i, com diuen aquí, partisana.

El president assassinat

Així, mentre el club aeronàutic del Rosselló preparava el primer assaig de transport de fruita amb avió, el president de la República, Paul Doumer, va ser assassinat a París. Doumer estava visitant una exposició de llibres escrits durant la Primera Guerra Mundial quan el metge i ultradretà rus Paul Gorgulov va disparar-li al cap amb una pistola. Gorgulov, que seria guillotinat pel magnicidi, volia cridar l'atenció sobre la poca oposició que demostraven les democràcies europees a la construcció de l'URSS. Diuen que abans de defallir el president només va tenir temps de cridar sorprès: " Tout de meme " [On anirem a parar].

El 10 de maig Albert Lebrun va ser nomenat nou president, i el dia 17 arribaven puntualment les primeres cireres al seu despatx. Aquest vol inaugural el va pilotar el famós pilot Jacques de Sibour, un aventurer que havia fet la volta al món, un home enamorat d'Àfrica que va tenir una granja a Kènia -al costat de la de Karen Blixen-, pilot de combat durant la Primera Guerra Mundial i aristòcrata excèntric que durant la Guerra Civil Espanyola faria un gran servei al bescompte de Rocamora portant-lo fins a França i que també rescataria una trentena de nord-americans bloquejats a Granada.

Les cireres van sortir de Perpinyà a les 10 hores i 17 minuts amb l'avió Farman 190 de Sibour i a dos quarts de sis de la tarda arribaven a la taula presidencial. "Va ser un gest de respecte, un gest de fidelitat de la població al sufragi universal i als principis de la República", va escriure el cronista de l'època en un text inflamat i emotiu que feia referència a un altre escrit del segle XIX en què es parla de les cireres com una fruita del poble i del temps de les cireres com un moment amable per a la gent humil.

Beneïdes siguin les cireres, que ofereixen als desgraciats aquest luxe: "Heus aquí unes postres", escriu el cronista.

"Quan el cantarem el temps de les cireres...", glossava l'any 1866 Jean-Baptiste Clément, en uns versos que va musicar Antoine Renard i que han cantat Charles Trenet, Montand, Ferré, Gréco i tants altres, entre els quals hi ha fins i tot una versió, del 1977, de Mari Trini. Una cançó d'amor convertida en símbol revolucionari, dedicada a una infermera que va ser assassinada durant la repressió en contra de la Comuna de París. Una cançó de resistència que recorda temps millors, temps d'esperança i d'utopia.

El temps de les cireres: l'agricultor Jacques Arnaudiès imagina la Carla i la Valérie amb la boca plena, Sarkozy escopint els pinyols, Hollande assaborint-ne la carn sucosa, vermella. És ben curt el temps de les cireres, segueix la cançó, però "quan el cantarem serà dia de festa..."

Més continguts de