Publicitat
Publicitat

ESTRENES TEATRALS FANTÀSTIQUES

Vampirs, superherois i assassins assalten la cartellera de la mà de joves dramaturgs catalans

El 'thriller' i la ciència-ficció també són teatre

El suspens ja no és només cosa d'Alfred Hitchcock. El teatre també es llança a utilitzar gèneres que tradicionalment s'associaven al cinema, però sense efectes especials. Per què tant de misteri?

Un home que vol intercanviar sexe per un còmic de vampirs. Una dona armada que s'ha reclòs en una cabana al bosc. Un vampir amb ulleres de pasta que xucla emocions. Un superheroi que no ho vol ser i un assassí en sèrie que té mala sort. Els protagonistes de les últimes estrenes de la cartellera barcelonina semblen haver sortit d'una sèrie americana i, en canvi, són fills de la imaginació malaltissa d'una colla de dramaturgs catalans. El suspens i els elements fantàstic són el ganxo perfecte per engrapar l'espectador i fer-lo entrar en la ficció teatral. Un cop s'ha deixat anar, pot passar qualsevol cosa.

Tele i cine, referents
"És evident que la nostra generació [prop de la trentena] hem mamat del còmic, del cinema i sobretot de la tele -diu Jordi Casanovas- i és normal que quan busquem històries de teatre busquem situacions mítiques, extraordinàries, però a partir de personatges que el públic identificarà sense que se l'hagi de posar en antecedents". FlyHard, la seva companyia, acaba de representar una obra sobre un vampir intel·lectual i a mitjan de febrer estrenarà Els últims dies de Clark K , en què planteja la hipòtesi que Superman no és la mateixa persona que Clark Kent i que la Lois no en té ni idea. "Aquests personatges únics viuen coses que li passen a tothom. Fem creïble una situació increïble", explica. L'espectador ho accepta i els segueix la corrent. És el mateix recurs que va fer servir Carles Mallol a M de Mortal i en obres anteriors: "El misteri em dispara com a autor, atrapa l'espectador i em permet jugar amb la realitat, distorsionar-la". Ell cita de referents sèries com Live on Mars , Galàctica i Abducidos . Als dramaturgs ja no els fa vergonya confessar que la tele també alimenta el teatre, i no al revés.

Guillem Clua, responsable del pobre Killer que hi ha assassinant a la Sala Muntaner, també reivindica les arrels televisives de l'obra: "Si abans hi influïen Txèkhov i Mamet, ara ho fa A dos metros bajo tierra ", confessa impudorós. A Killer hi ha un batut de l'humor negre dels enterramorts, gotes de Dexter i misteris de Lost . Àlex Mañas, en canvi, cita la violència dels germans Coen, Tarantino i Lars von Trier per indicar per on van els trets d' Íncubo , tot i que els situa al costat d'autors essencials del teatre com Beckett i Pinter. Mañas ha tancat en un refugi de guerra un pedòfil i tres adolescents que creuen en els vampirs.

El bosc , en cartell a la Sala Beckett, tindria més referents literaris que audiovisuals, començant per la Caputxeta, però tot i això Daniela Feixas el narra com un clàssic thriller psicològic de suspens, amb dues germanes que es retroben per enterrar un trauma del passat que no les deixa viure en pau.

Javier Daulte, culpable
"El fet d'haver tingut de professors Javier Daulte i Rafael Spregelburd també ens ha marcat a tots", opina Mañas. Daulte, que va aterrar a Barcelona fa una dècada amb Gore , 4D Òptic i Ets aquí?

, va inocular el virus del suspens als fills de l'Obrador de la Sala Beckett. "Ens va dir que, en teatre, això també es pot fer. A partir d'aquí, hem perdut la vergonya i ens podem posar friquis, no cal que expliquem la vida del veí", diu Mallol, tot i que ell ara està escrivint una obra de teatre política per no repetir una mateixa fórmula. "No crec que sigui culpa d'un sol dramaturg, però sí que Daulte va trencar la necessitat de fer textos que aparentment siguin molt intel·lectuals. Es tenia por d'entrar en aspectes més juganers per la tradició teatral d'aquí i pel que pensa el públic (o el que creiem que pensa, perquè són prejudicis). Sempre s'havia mirat l'experimentació d'avantguarda europea i ara ens permetem trencar això. El teatre pot ser tan divertit com quan jugàvem al pati de petits, però sense ser banal ni infantil. Al cap i a la fi, Shakespeare feia servir fades i follets del bosc!"

Més continguts de