ELS XEFLIS, o les xefles, que és com en dèiem a casa, són paraules per definir els excessos gastronòmics de les celebracions. També en diem "tiberis"; segons sembla, amb motiu de les festes orgiàstiques que muntava el romà Claudi Neró Tiberi mentre exercia d'emperador quan Jesucrist en feia de les seves pel Pròxim Orient. Fins i tot Déu va celebrar el seu comiat amb un bon sopar després de convertir l'aigua en vi en un casament. Malgrat tot, les festes dels nostres dies s'assemblen més a les de l'emperador romà que no pas a les del màrtir.
SI EL PODERÓS vol aconseguir alguna cosa de tu, el primer que fa és convidar-te a dinar o a sopar, allò tan desagradable anomenat "dinar de feina" que consisteix a parlar amb la boca plena o a comportar-se educadament i no parlar de res fins a les postres. Com més car és el restaurant, més et demostren el seu poder i més en deute et sents amb aquell detall que tu no et podries permetre sense deixar de faltar a les teves obligacions a finals de mes. Potser per això m'agrada més menjar a casa que a fora. Aquests dies d'assaig estem dinant al restaurant Montfullà del polígon a la vora de les quadres on tenim la parada. Hi mengem molt bé, però cada dia ens tracten millor. Un dels últims dies ens van posar l'ampolla de ratafia, la d'aiguardent i la de whisky a la taula i, tot i que ells no ens van passar factura, la salut ens va obrir un bon expedient.
DON ANGELO és el lloc on ens van portar els representants de la multinacional després de recollir-nos a Barajas. Nosaltres havíem quedat amb alguns companys de Los Rodríguez que feien una festa en la qual només es tocaven cançons dels Stones. Però en comptes d'això, el cotxe va aparcar al passeig de la Castellana i vam entrar en un local ple de dones amb poca roba. Em va quedar gravada la frase que va dirigir el director de la companyia a una noia mentre entràvem. Després d'aprofitar per tibar-li els mugrons li va dir: "Veo que hoy te has puesto las tetas". Sempre em va semblar un acudit dolent, però mentre escric això em pregunto si no es referia a una operació d'augment del pitram. Era el 92 o 93, ara no ho recordo bé, i desconec les aficions quirúrgiques de l'època. Al cap de pocs minuts vam marxar tots tres, en Cuco, en Joan i jo, a gaudir del rock'n'roll. De tota manera, la nit els va sortir prou cara, als romans. I vist amb el temps, a nosaltres suposo que també.
25 ANYS fa ja de l'estiu que vam fer el primer concert a l'Estartit. Tornem a assajar a Can Pol, com sempre. El germà d'en Josep i la seva companya ens han preparat un dinar allà mateix. Feia anys que no tastava uns canelons tan bons. En Peck es passa el dinar dormint a la gespa. Per postres hi ha sorpresa. La Isabel treu un pastís d'aniversari que acaba tallant en Josep. Recordem els companys que no hi són i el temps en què ella treballava en un xino i alimentava una part de la banda, que l'esperava en una masia compartida de Sant Gregori cada nit per treure el ventre de pena amb les alitas de pollo que ella s'enduia de la cuina del restaurant.
"EL PROBLEMA de la música a la televisió és que quan comença la cançó la gent ja sap com acabarà i aprofita per fer zàping". Això és el que deia el senyor Vilajoana quan era conseller o director de la televisió pública, ara no hi caic, en un sopar al centre de Barcelona fa moltes llunes. "En canvi, en el futbol, per posar un bon exemple esportiu, tot i un resultat insalvable qualsevol cosa és possible fins que els jugadors surten del camp. O als realities, on la gràcia és que no hi ha guió i la gent resta enganxada davant del 'tot és possible'". Quan vam arribar als cafès no sabia si pensar que ens estava prenent el pèl o si només mirava de ser sincer i realista. El temps i els exitosos programes de bolets, una espècie totalment previsible, m'han convençut que el que va passar en aquell restaurant responia a la primera opció, i un cop més l'emperador havia fugit d'estudi.
EL SOPAR DELS DIMECRES va ser un ritual que vaig viure durant més d'un any i mig. Un grup reduït de persones vam coincidir de manera accidental i vam decidir trobar-nos un cop cada setmana per sopar. Hi havia molts contrastos entre nosaltres. Amb el temps, vam començar a convidar una persona cada vegada. L'última vegada que vaig anar a una d'aquestes trobades en un dúplex de la Diagonal, vaig tenir la sort de coincidir amb Jorge Wagensberg. La diferència entre una bona taula compartida i un fart no és la quantitat de menjar, sinó la qualitat de la companyia. Entre les escultures de Plensa vam esperar que es fes de dia. L'endemà anava a fer un estudi per idear un museu del bosc prop del Montseny, en una zona que, gràcies al fet d'haver estat arrasada pels romans, ara té una diversitat que la fa única. I vam parlar de l'obsessió per salvar les coses. Tot té dret a morir i a tornar a començar.
