Publicitat
Publicitat

Veus encisadores il·luminen l'estrena de la versió concert de 'Tamerlano' al Liceu

El triomf barroc de Plácido Domingo

Encara que les grans dimensions del Liceu resulten poc adequades per a l'òpera barroca, cal agrair la seva presència regular en les temporades del coliseu líric barceloní. Aquest any, i amb caràcter d'estrena liceista, li arriba el torn a Tamerlano , de Georg Friedrich Händel, òpera escrita per al King's Theatre de Londres el 1724, quan el cèlebre compositor saxó vivia també el seu millor moment com a empresari teatral a l'escena londinenca. Bé, Händel no és un desconegut al Liceu, que ha ofert magnífics muntatges de Giulio Cesare i Ariodante , però en aquesta ocasió l'obra s'ha presentat en versió de concert, cosa que sempre significa una estrena parcial.

No cal ser militant barroc per caure rendit davant la bellesa, la inspiració melòdica i el virtuosisme vocal que exhibeix Händel al llarg dels tres actes d'aquesta gran òpera, amb llibret de Nicola Francesco Haym basat lliurement en la història de l'emperador otomà Baiazet i la seva derrota davant Tamerlà, un tema tractat amb freqüència en aquella època.

L'espectacle és en les veus. I cal treure's el barret davant l'equip reunit en un títol que exigeix un gran virtuosisme i domini de l'estil. De fet, la fórmula concertant ha fet possible tenir per a dues úniques funcions un repartiment de luxe que difícilment hauria tingut prou dates lliures per complir els assajos que exigeix una producció escènica. I el primer que té plena la seva agenda és Plácido Domingo, màxim reclam popular de l'esdeveniment. No és el repertori natural del gran tenor, però atorga tal força dramàtica al paper de Baiazet i exhibeix tanta expressivitat que deixa sense valor qualsevol objecció en el pla estilístic. El seu èxit va ser imparable.

També van triomfar de valent dos contratenors d'aclaparadora tècnica i generosos recursos expressius: Bejun Mehta, que assumeix el rol titular amb un cant de fascinant naturalitat, bon gust en l'ornamentació i bravura; i Max Emanuel Cencic, que amb un atractiu color de mezzo afronta el no menys exigent paper d'Andrònic, escrit per al llegendari castrato Senesino. Tots dos brillen tant en la pirotècnia vocal i el cant d'agilitat com en els passatges de més commovedor lirisme.

La dolçor expressiva de la soprano Sarah Fox, l'experiència de la mezzo Anne Sophie von Otter i l'aplom del baix Vito Priante van contribuir al rotund èxit vocal de la vetllada.

En el fossat, el director britànic William Lacey va signar un acurat i precís acompanyament, i va obtenir una notable resposta d'una orquestra d'efectius ben equilibrats i dirigits sempre amb el sentit de l'estil i el caràcter dramàtic que exigeix la partitura.

Però, evidentment, van ser els cantants, especialment Plácido Domingo i Bejun Mehta, els que es van emportar els aplaudiments més eixordadors del Liceu.

Més continguts de