Publicitat
Publicitat

De turista

Estovat durant cent anys

Una casa desinflant-se, aquesta és la impressió que he tingut quan he vist la Pedrera per primera vegada al meu davant. Com si fos un edifici perdent aire, fonent-se, estovant-se. Una impressió una mica desconcertant, la veritat. "Això és el que Barcelona ens ven als turistes?", he pensat. "I tampoc no és tan gran", m'he dit -tinc molt diàleg interior, jo- quan des del carrer estant he vist persones al terrat i m'han semblat més grans del que, inconscientment, m'esperava. ¿Són els gegants que diuen que l'habiten o són turistes com jo que, després de fer una bona estona de cua -una de les activitats preferides de tot bon turista- i de pagar un preu raonable (14 €) hi han pujat?

Quan hi arribo, el primer que faig és acotar-me a la barana de pedra -sòlida, sí- i mirar cap al carrer i, oh!, des d'aquí els vianants es veuen molt més petits del que m'imaginava. Efecte òptic? Efecte màgic? Encara no ho sé, però jo, com els altres turistes, al·lucino descobrint els racons del terrat i contemplant la Barcelona burgesa al meu voltant. N'hi ha una de proletària? Es pot visitar? És a les guies? No ho sé, però aquí tothom és molt civilitzat, molt culte, ningú no va amb samarreta de paleta ni la pell cremada pel sol i fins i tot les noies amb minifaldilla que s'enfilen pels graons tan pronunciats del terrat no han de patir per mirades masculines indiscretes. O gaudir-ne. Educació, cultura, ja els ho deia.

La impressió de tovesa general ( yes, pun intended ) no s'esvaeix fins que no baixem a les golfes . I allà, l'efecte màgic s'accentua: ara som dins d'un esquelet de balena fet de maons! Les maquetes, els mobles de Gaudí i els audiovisuals que ens fan entendre el món d'aquell arquitecte embogit estan posats amb una elegància, claredat i intel·ligència que et fa agrair que en un dels edificis més visitats de la ciutat (més d'un milió de persones a l'any) se'ns tracti, als visitants, amb aquesta consideració. No tinc la impressió de ser un euro amb potes, no, tinc la impressió que ser un nen petit ara fa cent anys i córrer per aquelles golfes i amagar-se rere els llençols estesos devia ser una delícia.

¿On vivien els nens que jugaven a fet i amagar mentre les minyones feien la bugada? Baixem al pis de mostra a descobrir-ho i és com si el món s'hagués aturat fa cent anys i ara hi poguéssim passejar i veure'l tal com el van deixar els seus habitants. Els mobles, els llits fets, les joguines, la vaixella, la pastilla de sabó, el setrill ple d'oli… són allí tal com aleshores. Però això sí, tot lligat amb cables -pastilla de sabó inclosa-, que "en un futur vés a saber qui se'ns presentarà a casa, Ricardo ". Una nena italiana mira encantada les joguines de les seves col·legues del passat, una parella de dones xafardegen els lavabos, un turista que escriu a l'ARA passeja amb un somriure als llavis…

Aquest mateix turista no vol abandonar l'edifici que es desinfla sense visitar l'exposició temporal d'un fotògraf local, un tal Català-Roca . I em quedo parat: les seves fotografies tenen la categoria de les de Cartier-Bresson ! Surto de la Pedrera una mica sense aire i amb l'ànima ennoblida: aquests barcelonins algunes coses sembla que les fan bé. I un consell: si mai van a Barcelona, no deixin de visitar aquesta meravella.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT