Publicitat
Publicitat

DE TURISTA

El museu de les emocions

Fer de turista a la teva pròpia ciutat té la seva cosa. I la primera és que t'adones que amb qui més es relacionen els turistes és amb altres turistes. Avui, per exemple, em passo els 20 minuts de cua per comprar l'entrada al Museu del Barça -22 euros!- sense sentir ni una paraula en català. Ni en castellà. I visitant el museu en sentiré ben poques i, quan això em passi, em vindran ganes de dir allò que tant odio que em preguntin quan turistejo a l'estranger: "Ah, sou catalans?"

Siguin d'on siguin, dins del Museu, pleníssim, tothom sembla molt content. I no té res d'estrany perquè està muntat perquè xalis: una mena de Gol a gol immens on tu decideixes quines jugades vols veure. I tens centenars d'opcions! La gent s'entusiasma, es criden els uns als altres, no paren de fer fotos i vídeos del que sigui i hi ha una mena de merder generalitzat que fa que la visita sigui una festa. Al personal li interessa sobretot la cosa dels gols, de les pantalles, de la part més vídeo-joc de la història i s'atura molt poc, o gens, a llegir els panells que expliquen el Barça solidari, el Barça democràtic, el Barça català… El que volen és fer-se una foto al costat de la Bota d'Or o fent veure que xuten una Pilota de Bronze. Coses que mai no he vist fer en altres museus del país -tret, potser, del de l'Erotisme-. Al Museu del Barça el que volen, el que volem, no és reflexió ni silenci: són emocions.

I emocions sent el personal femení als vestidors. Xafardegem on es vesteixen i es dutxen els jugadors visitants mentre apareixen fotos dels cracs que s'hi han despullat: fer el salt d'imaginar-se'ls en pilotes allà mateix, doncs, és relativament fàcil. I per alguns somriures que veig, m'adono que algunes dones el fan. És en aquest punt quan començo a pensar que, contràriament al que m'esperava, i tret de tot això dels gols, és un museu molt femení. Sensació que confirmo quan, al final de la visita, passem per una sala allargada on hi ha onze pantalles que mostren, amb música emotiva, els millors moments de l'època Guardiola i en cap moment es rabegen en el rival, ni s'hi veu el Madrid patir o els seus socis aplaudint-nos. No, el que busquen són les nostres llàgrimes. O quan m'adono que els conceptes amb què es defineix el Barça (catalanitat, universalitat, solidaritat, democràcia) són més aviat femenins i se n'han bandejat altres tan masculins com èxit, triomf, esforç… Potser una mica agafat pels pèls, d'acord, però vostès ja m'entenen.

El final de festa

I arribem al final de festa: la botiga! Una mena de Corte Inglés de dues plantes -amb grades davant les caixes!- on el personal es llança a comprar records a uns preus que fan feredat: samarreta, 97 euros; vestidet blaugrana per al gos, 22,50 euros.

Surto al carrer pensant que els turistes ens ho hem passat molt bé, que tot estava net i polit, que el personal del museu era atent i agradable i que, contràriament al que fan molts catalans, aquí han entès que els valors de l'excel·lència es defineixen per ells mateixos, no per contra qui van. Enfilant la Diagonal penso en tot això i en com les emocions col·lectives sempre s'acaben convertint, per a algú, en un molt bon negoci.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT