Les úniques supervivents a l’ofensiva de l’asfalt

BarcelonaL’ofensiva de l’asfalt que ha inundat la ciutat en els últims 30 anys ha sigut implacable. A Barcelona, més enllà dels parcs i els jardins, és molt difícil trobar espais que hagin resistit. A Ciutat Vella, el districte més densificat de Barcelona, hi ha dos casos molt especials: la plaça de la Vila de Madrid, entre la Rambla i el Portal de l’Àngel, i la del Pou de la Figuera, també coneguda com el Forat de la Vergonya, a Santa Caterina. La primera no només ha evitat l’asfalt sinó que ha gosat fins i tot omplir-se de gespa. El resultat, però, no ha sigut gaire satisfactori, ja que a causa de la forta atracció que va provocar la gespa -un element gairebé exòtic a la capital catalana- la plaça es va omplir de vida i els veïns es van acabar queixant. Actualment, l’espai està tancat.

El segon cas, la plaça del Pou de la Figuera, coneguda com el Forat de la Vergonya, és un paradigma de la distància que a vegades hi ha entre els projectes urbanístics redactats als despatxos i la voluntat veïnal, és a dir, el pols entre la ciutat planificada i la ciutat habitada. L’any 1996 l’Ajuntament de Barcelona va reactivar el procés d’esponjament en aquesta zona, que consistia a expropiar veïns per enderrocar finques per guanyar més espai públic i rebaixar així la densitat del barri. Tal com es va fer a la Rambla del Raval. Però el procés es va torçar. Les expropiacions i el projecte municipal de construir un poliesportiu i instal·lar un aparcament soterrani van indignar els veïns, que volien més zona verda i espais naturals.

Antiavalots contra els veïns

Els veïns van aturar les obres per la força i van decidir urbanitzar ells mateixos l’espai, plantant arbres a la disputada plaça. Protegits pels agents antiavalots de la Guàrdia Urbana, els operaris van treure els arbres per seguir amb les obres previstes i van construir un mur per evitar el sabotatge dels veïns. Però el mur també va ser enderrocat i la tensió va seguir pujant entre un govern municipal que no volia fer marxa enrere i uns veïns en peu de guerra. Hi va haver enfrontaments amb la policia i, finalment, l’Ajuntament va cedir. Els veïns van crear un hort, van tornar a plantar-hi arbres i a reurbanitzar la gran plaça amb material reciclat. L’any 2004 la llei de barris va arribar a Santa Caterina i les institucions van aprofitar l’oportunitat per refer el diàleg amb els veïns i, aquest cop de manera més consensuada, intentar pactar un nou projecte. Avui tota la plaça és de sauló. Té un parc infantil, un hort comunitari i un camp de futbol. L’ús veïnal és molt intens. “Segons qui juga a futbol, no podem ni travessar la plaça”, lamenta un veí. La ciutat habitada també té la seva cara B.