El vell i el sofà vermell
Van demanar pel nen més llest i eixerit de tots. El primer que havia après a sumar dos més dos, el que feia que una pedra plana botés dinou vegades al riu, el que caçava tres granotes amb un filferro. I van contestar-los: "Hi ha un nano que promet molt, però no perquè sumi, caci o faci botar. És el més espavilat perquè en lloc de tenir por de la foscor odia la malaltia".
Es van endur aquell nen, doncs, i li van dir: "La gent com tu pateix una gran desgràcia: sempre seràs un nen". Van callar, perquè ho país, i van continuar: "Per compensar-t'ho, et deixarem que entris en aquesta habitació i facis una pregunta". I li van assenyalar una porta.
A dins hi havia un sofà vermell on seia un home vell, molt vell. El mirava amb uns ulls que ja havien vist un milió de nens, a la pell hi tenia taques grans i rodones com planetes. Què és ser vell? Tenir el got ple. I quan s'arribava a ser tan vell com l'home del sofà la vellesa era tenir el got a vessar.
Qualsevol altre hauria preguntat com es poden caçar quatre granotes amb un filferro, o com es pot fer que una pedra plana boti vint vegades al riu en lloc de dinou. Però aquell nen era el més espavilat de tots, i el que li va sortir va ser:
-Com ho has fet, per ser tan savi?
El vell es va posar a riure. I va riure tant que es va haver de treure les ulleres per eixugar-se les llàgrimes. Però el plor només és plor, encara que sigui d'alegria, així que el nen es va quedar sense saber com es guanya la saviesa i com es derrota la malaltia. I si t'estimes la saviesa i odies la malaltia només pots fer una cosa: estudiar medicina.
Era un nen tan llest que es va fer metge de seguida i un cop metge va inventar noves maneres de curar la gent. Gases noves, bisturís nous, coses així. Després va arribar la guerra.
El món és un lloc definitivament estrany. Quan hi ha una guerra els forners, pagesos i manobres són reclutats per convertir-los en assassins. Els professors són substituïts per instructors, els poetes deixen de fer poesia per fer arengues i els pilots d'avió transporten bombes en lloc de gent. Les guerres, doncs, estronquen tots els oficis. Tots? No. A la guerra els metges són més valorats que mai, i els bons metges més ben valorats que mai.
El nen va inventar més coses bones. Va ajuntar un cotxe i un quiròfan i així va crear els quiròfans mòbils. Va curar homes que havien vingut a lluitar per la llibertat, va curar homes que lluitaven per matar la llibertat. I va fer-ho sense distincions. Sí, el món és un lloc definitivament estrany. Perquè quan la guerra es va acabar van jutjar-lo per haver curat els uns i els altres i, en canvi, si els hagués deixat morir a tots, als uns i als altres, ningú no li demanaria la pena de mort. Se'n va sortir. I se'n va sortir perquè en aquesta vida el 80% és sort, però l'altre 20% que depèn de tu fa que el 80% sigui bona sort.
Va passar molt més temps, molt. I continuava sent un nen. Va inventar un alcohol per a les ferides dels genolls que no picava, va crear unes ulleres que no deixaven marca rere les orelles. Va veure un país que s'ensorrava més fondo que l'Atlàntida; va veure un país que revifava: el seu. Fins que un dia es va sentir cansat. Potser perquè, tot i que encara que continuava sent un nen, ja havia fet més de cent voltes al sol, i tanta tombarella cansa a qualsevol edat. Va seure en un carrer, veient passar la gent.
Les malalties continuaven existint però havia curat molta gent, d'això n'estava segur. I la saviesa? Vet aquí un principi més volàtil. En el fons, qui pot estar segur de si és un home savi o no? Qui nega que és savi admet que és estúpid i qui ho afirma és un presumptuós.
Una nena va mirar-lo. Tot el carrer era ple de gent que anava amunt i avall, però aquella nena el mirava fixament. Algú la va empènyer. La nena es va apropar i li va tocar una galta. Ell continuava sent un nen però la galta ja era una xarxa d'esquerdes, com aquesta terra que ha patit mil sequeres. I la nena li va preguntar:
-Què has fet, per arribar a ser tan savi?
