Publicitat
Publicitat

El llarg viatge del virus de la sida

Aquesta història comença cap al 1921, en algun indret entre el riu Sanaga, al Camerun, i el riu Congo, a l'antic Congo Belga. Hi participen ximpanzés i mones, caçadors i carnissers, prostitutes, xeringues i venedors de plasma, malvats legisladors colonials i honestos metges colonials amb les millors intencions. I un virus que, contra totes les expectatives, sembla que passa amb èxit d'un mico de la jungla de l'Àfrica Central a un buròcrata haitià que va passar-lo a unes desenes de parroquians dels bars gais de Califòrnia abans de ser descobert. Encara que molts llibres sobre la sida comencen el 1981, quan alguns homosexuals nord-americans van començar a morir, víctimes d'una mena rara de pneumònia, el viatge del virus del VIH es va iniciar seixanta anys abans.

Jacques Pépin, especialista en malalties infeccioses de la Universitat de Sherbrooke, al Canadà, i autor del llibre The origins of AIDS, ha traçat el trajecte que possiblement va realitzar el virus durant els anys en què no s'hi parava atenció.

Va ser cap a l'any 1900, quan un fràgil virus que infectava una petita part dels ximpanzés va passar a la sang d'un grapat de caçadors. Però amb això no n'hi hauria hagut prou si no fos que un d'ells el va introduir en una cadena de fets amplificadors: les campanyes d'eradicació de malalties, un laboratori haitià d'obtenció de plasma i el turisme sexual gai. Sense aquests amplificadors, el virus no seria el que és actualment: un peregrí amb 34 milions de persones infectades al món.

Sobre la pista

A principis de la dècada dels vuitanta, Pépin treballava com a metge en un hospital de Nioki, a la República Democràtica del Congo, antic Congo Belga. Lluitava contra una epidèmia de la malaltia de la son. Aleshores el virus del VIH era desconegut a l'Àfrica; però el seu treball li va donar claus que després l'ajudarien en la seva recerca. Segons diu al seu llibre, quan mira enrere s'adona que sense ser-ne conscient podria haver infectat algun dels seus pacients. En teoria, les xeringues de vidre que utilitzaven a Nioki s'havien esterilitzat; però com que sovint no hi havia llum, en lloc d'això les infermeres les feien bullir. "I jo no controlava gaire quanta estona bullien", va dir en una entrevista. I va començar a sospitar de les campanyes agressives que emprenien els metges colonials contra la sífilis, la lepra, la tuberculosi i altres malalties abans de l'arribada de la independència durant els anys seixanta. Utilitzaven injeccions, ja que la versió en píndola de molts antibiòtics encara no existia o era molt cara.

Xeringues compartides

L'any 2005, Pépin va començar els estudis de camp. Va analitzar la sang d'africans de més de 55 anys i va observar que aquells als quals de joves els havien posat moltes injeccions o els havien practicat la circumcisió ritual, en la qual s'utilitzava el mateix estri per a molts nois, tenien amb freqüència anticossos de l'hepatitis C o l'HTLV, un virus poc conegut que, com el VIH-1, prové dels ximpanzés i infecta les cèl·lules CD4 del sistema immunològic, però és innocu. Això proporcionava una forta evidència que la sang i les xeringues havien escampat aquests virus i d'altres.

Les mostres de sang i de teixits guardades en hospitals de l'Àfrica i en hospitals europeus que tractaven africans (algunes dels anys cinquanta) conformen un mapa dels subtipus virals de la sida que permet seguir la ruta d'expansió del VIH. Per exemple, els sud-africans blancs i els sud-africans negres tenen diferents subtipus virals. "Alguns afrikaner homosexuals practicaven sexe amb zulus heterosexuals", indica Pépin. El subtipus dels blancs és freqüent entre els gais europeus i nord-americans.

Primer salt: de simis a humans

El virus de la immunodeficiència dels simis (VIS) ha estat traçat de manera similar: primer va ser detectat en zoològics, però actualment equips d'investigadors el rastregen per la selva analitzant l'ADN de les deposicions. L'ancestre de la sida infectava una subespècie del ximpanzé, el Pan troglodytes (o ximpanzé comú), que a la natura viu només a la regió entre el riu Sanaga i el riu Congo. És una barreja de virus d'altres simis, com el mangabei de collar i el cercompitec de bigotis, petites mones que els ximpanzés cacen i es mengen.

La tècnica del rellotge molecular indica que el grup M del virus va arribar als humans pels voltants del 1921. Els ximpanzés són animals massa grans i massa àgils per ser caçats de cap altra manera que les armes de foc, que fins al segle XX eren gairebé només en mans dels blancs. Utilitzant dades dels censos colonials sobre caçadors de carn d'animals salvatges i les taxes d'infecció de les infermeres que es punxen amb agulles contaminades, Pépin ha calculat que a principis dels anys vint, un màxim de 1.350 caçadors podien haver tingut contacte sanguini amb ximpanzés comuns. Només el 6% dels ximpanzés (uns 80) estarien infectats, i segurament menys del 4% dels caçadors amb ferides el podien haver contret. Això voldria dir tres caçadors infectats, a tot estirar.

Considerant la ineficiència de la majoria de formes de transmissió sexual (de vegades, un home i una dona poden mantenir relacions sexuals durant mesos sense transmetre's el virus), les relacions sexuals exclusivament no haurien permès que tres caçadors, o una dotzena, transmetessin el virus als milions de persones que el tenen avui dia, explica Pépin. Per tant, hi ha d'haver hagut altres amplificadors.

Els estudis amb addictes a l'heroïna a Itàlia, Nova York, Edimburg i Bangkok demostren que la transmissió sanguínia és 10 vegades més eficient. I precisament durant els anys vint, els belgues i els francesos van intentar eradicar moltes malalties de les colònies, tant per raons de paternalisme com per aconseguir una immunitat de grup que protegís els blancs. Els pacients podien rebre més de 300 punxades al llarg de la vida. I es feien servir xeringues de vidre. Altres malalties s'han difós d'aquesta manera. Així seria com d'un caçador infectat del grup M s'hauria passat a dotzenes de persones infectades.

Guerra i promiscuïtat

L'atenció de Pépin passa per les dues ciutats bessones situades a banda i banda del riu Congo: Léopoldville (l'actual Kinshasa) en el cantó belga i Brazzaville, en el francès. Són els bressols de l'epidèmia; la varietat dels virus aquí és més gran i és on es va trobar la mostra de sang infectada més antiga, del 1959.

Durant la Segona Guerra Mundial, les dues ciutats havien crescut moltíssim. Subministraven als aliats les matèries primeres que havien deixat de proporcionar a les colònies asiàtiques conquerides pels japonesos. Quan els blancs van marxar per escapar-se del caos de la independència, l'economia d'aquests països es va enfonsar. La pobresa s'estenia sense fre i van sorgir dotzenes de bars bordell; forçades per la competència, les dones havien de tenir relacions sexuals amb més de 1.000 clients a l'any, i el tractament de les malalties venèries havia desaparegut. Hi devia haver una explosió viral com la que va tenir lloc vint anys més tard a Nairobi en un grup de prostitutes més ben estudiat: l'any 1981, el 5% d'aquestes prostitutes tenien el virus; tres anys més tard, el tenien el 82%.

Segon salt: del Congo a Haití

La següent baula de la cadena és Haití. Com que els belgues de la metròpoli no van formar una elit africana, en el moment de la independència només una trentena de congolesos tenien titulació universitària. Per omplir el buit, les Nacions Unides van portar buròcrates i mestres de l'exterior. Més de 4.500 haitians van respondre a la crida. Aquest és el punt en què Pépin especula una mica més en els seus càlculs. En analitzar els subgrups del virus que dominen en cada continent, conclou que la sida va travessar l'Atlàntic en un sol haitià. La datació amb la tècnica del rellotge molecular indica que va arribar a Haití cap al 1966. Un cop més Pépin sosté que una expansió així de ràpida no podria haver estat només per transmissió sexual. Creu que el culpable va ser un laboratori d'extracció de plasma sanguini de Port-au-Prince de l'empresa Hemo Caribbean, que va funcionar només entre el 1971 i el 1972, i que es coneixia pel seu baix nivell d'higiene. S'hi practicava la plasmafèresi, en què se centrifuga el plasma i se'n separen els glòbuls vermells, que són reinjectats; el plasma extret era venut en altres països. En aquesta operació, si no es canvien els tubs per a cada pacient, s'escampen infeccions. Més tard, la manipulació amb poc compte del plasma va causar brots de VIH a Mèxic, Espanya i l'Índia, i la mort de 250.000 persones a la Xina.

El copropietari d'Hemo Caribbean era Luckner Cambronne; dirigia els temuts tontons macoutes, la policia secreta haitiana. Amb el sobrenom d'El Vampir del Carib, Cambronne, que va morir el 2006, va extreure sang a 6.000 venedors, que rebien 3 dòlars per dia i cada mes exportava més de 6.000 litres de sang als Estats Units, segons va publicar The New York Times.

A més, Haití era una destinació prioritària del turisme sexual gai dels Estats Units. Cap a començaments de la dècada dels vuitanta el subgrup B matava tant homosexuals com hemofílics, cosa que sembla indicar que va arribar per totes dues vies. Havia començat la història moderna de la sida.

Pépin també ha detectat altres possibles brots primerencs. El doctor Léon Pales, un metge militar francès, va investigar les enormes taxes de mortalitat entre els constructors de la via del ferrocarril congolès durant els anys trenta. En 26 autòpsies, va descobrir una afecció degenerativa anomenada caquèxia de Mayombe, per la regió de la selva on van morir els treballadors; tenien el cervell atrofiat, inflamació dels nòduls limfàtics i altres símptomes de la sida.

Pépin també desacredita alguns falsos mites. El mite més conegut sorgeix d'un llibre del 1999 amb el títol de The river, que sostenia que el virus era una vacuna experimental contra la pòlio que suposadament s'hauria desenvolupat de cèl·lules de ximpanzé. Un altre fals mite que va córrer parla de trasplantaments de testicles de ximpanzé a humans.

Més continguts de