Catedràtic de dret penal de la UOCUns fets ignorats o oblidats per la major part dels catalans tenen ara un clar protagonisme arran de l’emissió d’un documental per la televisió pública catalana. El reportatge ens posa davant d’un conflicte que va derivar en una tragèdia múltiple: en primer lloc hi ha la persona del policia que ha patit unes lesions gravíssimes; en segon lloc apareix el fantasma de l’abús de poder, d’una presumpta injustícia amb presumptes actes delictius comesos contra els detinguts, una actuació poc decent de les autoritats municipals i un possible error judicial, tot amb unes víctimes afegides, que haurien patit maltractaments i un empresonament injust.
Moltes veus demanen la revisió del cas. Ens trobem davant d’una decisió judicial confirmada pel Tribunal Suprem per sentència número 656/2009, en la qual diverses persones van ser condemnades per delictes d’atemptat contra agents de l’autoritat i algunes d’elles, a més, com a autores de diversos delictes de lesions. La sentència els atribueix la responsabilitat per les lesions a l’agent de policia perquè considera que aquestes van ser provocades per les pedres llançades pels acusats, tot i que la part més substancial de la pena imposada ho és pel delicte d’atemptat, és a dir, pel llançament de pedres i objectes contra els agents. Tractant-se d’una sentència ferma, no hi ha altra via processal que el recurs extraordinari de revisió, regulat per la llei amb límits molt estrictes. Per tant, no seria suficient al·legar com a fet nou la posterior condemna com a autors de tortures dels principals testimonis de càrrec, sinó que caldria disposar de proves noves que per alguna raó no s’haguessin pogut aportar quan el cas es va jutjar.
El sistema jurídic té les seves regles, però el que denuncia el reportatge embruta la imatge de la justícia, de la política i de la policia. No són només els polítics i els funcionaris judicials els únics que són qüestionats. També algú pot demanar responsabilitat, en un altre pla, als autors del reportatge i a la televisió pública que han decidit fer-ne difusió. Esclar que des d’un punt de vista jurídic el reportatge no té més valor que el d’una denúncia i si els fets són certs pot haver fet un gran servei a la revelació de la veritat i, per tant, a la justícia. Però no oblidem que el reportatge no compleix amb les mínimes exigències de contrastació de les fonts d’informació.
Sorprèn que, tot i la seva durada, no es recullin més versions dels fets que les de les persones que denuncien els abusos o defensen els seus interessos i especialment que no s’hagi entrevistat persones que van tenir un paper clau en el procés penal. No es tracta només d’una qüestió de professionalitat, sinó que la doctrina constitucional és molt clara quan estableix que la informació ha de ser veraç, i la veracitat exigeix un deure de comprovació i un esforç per contrastar les fonts d’informació.
Què tenim, al capdavall? Un conflicte mal resolt, una dinàmica diabòlica d’expansió del sofriment, i la veritat i la confiança, que no són la primera víctima però en surten malparades. Potser el consol que tot això serveixi per reparar alguna cosa i prevenir.
