Publicitat
Publicitat

ESTRENA TEATRAL

Eric-Emmanuel Schmitt defensa l'amor a través del 'thriller' 'Petits crims conjugals'

"La vida conjugal no sé si és una comèdia, un drama o una tragèdia "

Després de l'èxit d' El llibertí , Ramon Madaula i Laura Conejero protagonitzen un altre text d'Eric-Emmanuel Schmitt per parlar de què queda de l'amor després de quinze anys de matrimoni.

El dramaturg Eric-Emmanuel Schmitt és una institució a França. Fins i tot a l'hotel barceloní on ahir s'allotjava hi havia turistes que s'acostaven a tocar-lo. Segurament és l'autor francòfon més representat del món -"Més que Molière", ens confirma- perquè té l'habilitat de traduir tot el seu bagatge cultural, filosòfic i religiós en obres populars que confronten l'espectador amb els dilemes vitals universals.

Petits crims conjugals , estrenada el 2003 a París i a partir del 16 de febrer en cartell al Poliorama, n'és un exemple més. "És una obra sobre la vida conjugal. Mai he sabut si és una comèdia, un drama o una tragèdia, i com que no sabia en quin gènere encabir-la vaig fer un thriller , perquè la vida en parella és plena de misteris, expectatives i intrigues", explica l'autor. "La vaig escriure amb quaranta anys, amb prou trajectòria vital per entendre la dificultat de l'amor durable. Avui que el divorci és més comú i que les convencions socials, religioses i familiars no tenen el mateix pes sobre la parella, perquè una parella es mantingui cal una bona raó", sentencia.

I els que tenen aquesta raó per seguir junts, però l'havien oblidat amb el pas dels anys, són el Gilles i la Lisa, Ramon Madaula i Laura Conejero, que comparteixen de nou protagonisme després d' El llibertí .

"És fruit d'una casualitat, no és una segona part de res", recalca l'actor. A Petits crims conjugals tornen a parlar d'amor, de desig i de matrimoni, tot i que aquesta vegada des de la perspectiva d'una parella que ha compartit quinze anys de vida.

Un accident misteriós que li ha causat amnèsia a ell és el que els obligarà a tornar a posar les bases de la seva relació. El Gilles és un escriptor de novel·la policíaca, fill de formatgers i amb un munt de teories enginyoses. La Lisa és una filla de diplomàtics atractiva i insegura amb un fetge a prova de bombes. Renten els draps bruts a escena, a mesura que anem descobrint secrets i misèries quotidianes amb girs dramàtics efectistes que el director Xicu Masó ha accentuat per crear una obra de suspens.

Les edats de l'amor inexistent
"La reacció dels espectadors sempre és diferent en funció del trajecte que ha fet cadascú a la seva vida. Els joves de 20 anys ho miren i diuen: «És dur». Els de 40 anys: «És ajustat». I els de 60: «És tendre»", reflexiona Schmitt. "Jo en tinc 48 i hi ha coses de l'obra que he pensat i que m'han passat -confirma Madaula-. Al cap de quinze anys amb una parella s'ha de fer un reset per trobar el sentit a aquella unió." L'amnèsia que pateix el personatge de Madaula és física i és un motor de la intriga, però també pot ser metafòrica per referir-se a la necessitat de perdonar-se i tornar a començar. "Jo no sóc un amant de la veritat. És necessària, però és més important el respecte a l'altre, la seva felicitat i el seu equilibri. El valor suprem és l'altre. Dir això als Estats Units provocaria un linxament perquè tenen una idolatria per la veritat que és ingènua, quasi terrorista. Jo considero que la felicitat és el respecte a l'altre", reflexiona l'erudit Schmitt.

El problema del Gilles i la Lisa no és que no s'estimin, sinó que la violència del desig inicial s'ha convertit en un altre sentiment més implícit, però igual d'apassionat. De fet, segons monsieur Schmitt, "l'amor no existeix, som nosaltres el que hem de fer que existeixi." I conclou: "La gent s'equivoca si espera que l'amor li ompli la vida."

Més continguts de