Canviar el món des de l'aula

BarcelonaAra els toca parlar a ells. Després d'anys d'escoltar les lliçons de PISA sobre l'èxit i el fracàs escolar i de debatre els problemes de l'educació "a cop de titular" –com diuen ells–, ara mestres i professors diuen la seva. I en tenen moltes ganes.

L'equip de la sèrie Mestres, que dimarts s'estrena a TV3, ha trobat molts professionals de l'educació ansiosos per explicar com i per què fan aquesta feina. Al llarg de 10 capítols, Mestres entra a les aules catalanes per retratar l'educació a través dels ulls dels bons mestres.

"La societat ha canviat, però la funció del mestre és la mateixa: treure el millor de cada nen", apunta Joan Montserrat. Aquest professor de P-4 a l'Escola Samaranch i Fina de Santa Margarida i els Monjos –un dels protagonistes del primer capítol de la sèrie– té molt clar que la seva feina "és canviar la societat des de l'escola". És el mateix que pensa Núria Rodríguez, tutora de P-3 a la Fructuós Gelabert de Barcelona. La Núria s'autodefineix com una "insubmisa responsable" i està convençuda que es pot construir "un món millor" brandant només "la mirada amorosa i de confiança del mestre". També Jordi Castillo, professor de secundària a l'Escola Pia de Granollers, creu que per ser un bon mestre cal "un punt de somiatruites i un punt de poeta".

La conversa, sincera i atropellada, d'aquests tres docents –dels 60 que apareixen a la sèrie– és una injecció de confiança en el nostre sistema educatiu. Tot i admetre que no tothom es posa davant d'una aula amb aquesta passió, ells són la prova que als centres escolars catalans no tot són males notícies. "Hi ha bons mestres a tot arreu, a la pública i a la privada", apunta el Josep.

"Som un equip"

La Núria, de fet, espera que la sèrie de TV3 sigui "una finestra" perquè la societat els conegui i "confiï" en ells. "Que som un equip, caram!", esclata, amb un crit que va dirigit especialment als pares. "Una família confiada és una criatura que aprèn", resumeix la Núria, i reclama més confiança en la "intenció educativa" que hi ha darrere de cadascuna de les accions del mestre dins l'aula.

Tots coincideixen que per poder tenir èxit en la seva tasca educativa és fonamental la col·laboració de la família, "que és la principal responsable de l'educació dels fills", apunta el Josep, i reconeixen que en els últims temps la relació entre el mestre i els pares s'ha deteriorat. Quan es busquen els perquès, apareix la reducció del nombre de fills per parella i l'edat cada cop més elevada dels pares. "Però, a més, la societat exigeix d'una manera diferent", explica el Joan. "Els pares estan molt més pressionats per les expectatives socials i traspassen la pressió als fills", opina el Josep.

Els docents es rebel·len contra la crítica reiterada a la pèrdua de la cultura de l'esforç dels escolars catalans. "És la societat la que ha perdut els valors, i no l'escola", diu Carme Vila, que es va jubilar l'estiu passat després de 42 anys fent de mestra. "Cada individu s'ha de superar a ell mateix, no el veí", resumeix la Carme. "L'exigència és bàsica, però no ha de ser la mateixa per a tothom. Cal exigir a cada nen una millora respecte a les seves pròpies capacitats".

A l'escola pública de Bordils, on ha treballat els últims set anys, la Carmeta –com la coneixen a l'escola– va trobar, per fi, el mètode perfecte per aplicar la seva concepció de l'educació. Sense llibres de text, fan servir el constructivisme. "Cada nen construeix el seu propi aprenentatge a través de projectes i el mestre l'acompanya fent-li preguntes", explica. Un sistema semblant al de l'escola Fructuós Gelabert, on treballa la Núria. La queixa de totes dues docents és la dificultat per dur a terme aquests projectes singulars a l'escola pública, on cada curs canvia l'equip de professors. I és que tots tenen molt clar que l'educació "és una feina d'equip", en què s'ha d'implicar tot el claustre.

Asseguren que el problema no són les lleis educatives actuals sinó la "falta de recursos i sovint de voluntat real" per aplicar-les, com diu el Joan. "Si m'han de retallar el sou un 5%, d'acord; però que no em treguin un mestre de reforç, perquè això afecta els alumnes".

Educar, no seleccionar

El Joan no està d'acord tampoc amb "els paràmetres que es fan servir per definir el fracàs escolar", perquè –com la Carmeta– creu que parteixen d'uns valors socials que posen massa l'accent en "la competitivitat individualista".

Un tipus de societat que tots aquests mestres diuen que combaten des de la trinxera de les seves pissarres, on treballen per formar "persones cooperatives i dialogants". "No som la selecció de personal de la societat", es queixa el Josep. Per ell, "l'escola és l'espai on tothom ha de triomfar". "Però triomfar no vol dir que tots seran metges. Un serà metge i l'altre, electricista", rebla el Joan, i es trepitja amb la Núria quan exclamen a l'hora: "El que han de ser és bones persones".