Publicitat
Publicitat

REPORTATGE

Catalunya 2050: sabem què volem?

Hem de ser una economia de serveis, una potència exportada... o totes dues coses?

La possibilitat d’acollir el macrocomplex de casinos batejat com a Eurovegas ha posat Catalunya davant del mirall. Mentre els uns es pregunten si aquest és el model de creixement que volem per sortir de la crisi, d’altres plantegen si ens podem permetre renunciar a un projecte que garanteixi llocs de treball tenint en compte que la taxa d’atur supera el 20%. Després de dues setmanes d’intens debat públic, la falta de consens ha posat de manifest l’absència d’una idea clara de cap on hem de tirar. Casualment, el debat sobre Eurovegas s’ha superposat amb la celebració d’un esdeveniment completament diferent com el Mobile World Congress, la principal trobada mundial de tecnologia mòbil, i això ha polaritzat encara més la discussió.

“Estem lluny de tenir un consens de debò sobre el model de creixement que hem de seguir”, assegura Jordi Galí, director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI). “El país està molt confús i ens hem d’aclarir una mica”, afegeix Joaquim Triadú, professor d’economia de l’Iese i conseller de Presidència de la Generalitat a l’època de Jordi Pujol. “D’una banda, voldríem que a Catalunya vinguessin multinacionals com Apple o Microsoft, però al mateix temps Barcelona és tan restrictiva amb les antenes de telefonia que els directius que han vingut al Mobile World Congress s’han queixat de la falta de cobertura de mòbil”. “Ens ho hem de fer mirar”, conclou.


Contra l’especialització

Si en una cosa coincideixen els experts és a dir que no hi haurà un únic sector que ens tregui de la crisi. De fet, apunten que millor que no sigui així perquè la dependència excessiva d’un sector es pot convertir en un greu problema quan aquest sector perd força, com ha passat amb la construcció. “La hiperespecialització és un risc i el cas més exagerat és el de Detroit”, explica Carlos Losada, exdirector general d’Esade. La ciutat nord-americana, molt dependent de la indústria del motor, viu avui dia una greu depressió.

“Parlar de sectors és una cosa molt antiquada”, assegura Joan Tugores, catedràtic d’economia de la UB. “Hi ha pocs productes que, com el cava, es facin íntegrament a Catalunya: avui dia el normal és que un producte es faci a molts llocs i el que hem d’intentar és fabricar aquí els components de més valor afegit d’aquell producte”. Per tot plegat, considera que “no cal trobar un sol sector que substitueixi la construcció”, antic motor de l’economia.

Malgrat la seva tradició industrial, Catalunya és una economia de serveis. Ho demostren els 2,2 milions de persones que hi treballen (tres de cada quatre treballadors catalans) i el 71% que representa aquest sector en el PIB català (la indústria només suposa el 18% de l’economia catalana). A més, segons recalca Joan Tugores, les exportacions cada vegada estan més orientades als serveis.


Indústria vs. serveis

A tot Espanya el nombre d’empreses exportadores de béns duplica el de les companyies exportadores de serveis. Tot i així, les vendes a l’exterior de serveis creixen a un ritme superior al 7% anual (a diferència del creixement del 3% registrat en les exportacions de béns).

Malgrat aquestes dades, Carlos Losada considera: “La indústria que tenim és magnífica”. Les vendes globals de Catalunya a l’estranger van créixer un 14% durant el 2011 gràcies a la força de l’automoció (que va exportar un 20% més), béns d’equip (+11%) i productes químics (+9%). Gràcies a això, l’exportació s’ha convertit, després del turisme, en el gran pilar de l’economia catalana des que va començar la crisi econòmica.

“Catalunya ha estat tradicionalment una economia molt diversificada i està bé que sigui així: no tot s’ha d’acabar amb Eurovegas o la fàbrica de Seat a Martorell”, afirma Joaquim Triadú. Carlos Losada afegeix: “No hi haurà cap sector bandera ni una solució única per sortir de la crisi: hem de tenir una cartera de diversos sectors, alguns de tradicionals i altres de nous”.

Losada apunta que alguns dels sectors nous que es podrien impulsar són el sanitari/biomèdic o les energies sostenibles. Pel que fa als sectors tradicionals, assenyala que s’hauria d’impulsar un turisme “més cultural” i una automoció “repensada”. A més, Losada defensa que la construcció encara pot ser important per a l’economia si s’orienta cap a la rehabilitació i l’accessibilitat dels edificis. Com a exemple, explica que “el 2020 a Barcelona hi haurà un milió de persones de més de 60 anys i això obligarà a adaptar moltes finques”. “La construcció –pronostica– no tornarà a aportar el 20% del PIB, però necessitem que s’estabilitzi en el 5%”.


El paper del Govern

La possibilitat que des del sector públic es pugui fomentar algun sector estratègic amb incentius fiscals sembla impossible ara mateix. No hi ha cap administració que no estigui ofegada per l’obligació de retallar despesa i incrementar els ingressos. Així doncs, què pot fer l’administració?

Segons Joan Tugores el paper del sector públic no és estrictament una qüestió de diners, sinó de col·laboració: “A Catalunya hi ha moltes pimes que cada cop exporten més, però el Govern les pot ajudar a agrupar-se i cooperar entre elles perquè perdin la por del tot i salvin inconvenients com el de no tenir delegació pròpia al país on exporten”.

Jordi Galí es posiciona en contra de subvencionar sectors “si no es té una idea molt clara del benefici que generen”. A més, creu que el Govern s’equivoca apujant els impostos perquè això “no afavoreix que s’estableixin entre nosaltres aquelles empreses que ocupen professionals altament qualificats i que les poques que tenim es vegin temptades a marxar”.

Carlos Losada creu que el Govern sí que hauria d’ajudar determinats sectors però només de manera “tremendament selectiva”. “No s’han de donar diners a aquells sectors que tenen lobis, sinó als que tenen efecte multiplicador”.


Poca formació

Un dels problemes d’alguns aturats catalans és que no tenen prou formació per trobar una feina més qualificada que la que feien anteriorment. Per aquest motiu, Losada opina: “Si hi ha una cosa en la qual no podem estalviar és en les polítiques actives d’ocupació”, que són els cursos de formació per a aturats.

Tugores treu una mica de ferro a la situació i creu que els treballadors amb baixes qualificacions també tenen opcions. “Per anar bé, un país necessita feines innovadores, però també tasques més bàsiques”. En la seva opinió, l’envelliment de la població crearà una oportunitat important de llocs de treball per a la dependència de les persones grans.

Jordi Galí replica que, en qualsevol cas, “el que no s’ha de fer és estimular encara més l’arribada de persones no qualificades, que és el que passarà amb projectes com Eurovegas i, en general, amb la promoció sense límits del turisme”


La hiperespecialització és un risc

Carlos Losada, exdirector general d'ESADE:

“La conjuntura no ens ha d’influir en si volem o no el projecte de l’Eurovegas, ja que es tracta d’una decisió estructural. L’Estació de França de Barcelona es va construir fa cent anys i encara hi és, per tant aquestes coses s’han de fer bé perquè si no les arrossegues molt temps. Jo estic a favor de l’Eurovegas perquè és una extraordinària oportunitat, però només si som capaços de gestionar-ne les possibles conseqüències negatives, com el blanqueig de diners o la prostitució. Si no, no hi estic a favor. De tota manera, no lligaria mai aquest projecte a la marca Barcelona. Per sortir de la crisi, Catalunya ha de tenir una cartera de diversos sectors, alguns de tradicionals i altres de nous. No ens hem de centrar en un de sol perquè la hiperespecialització és un risc. Si se’m permet, diria que hem de tenir una especialització diversificada”.


A molta gent ja li va bé el model actual

Jordi Galí, Director del CREI:

“Amb la informació de què disposo, que és la que ha sortit als mitjans, estic en contra de l’Eurovegas perquè contribuiria a consolidar un model econòmic que no és el que voldria per al meu país. Com a societat, estem lluny de tenir un consens de debò sobre el model de creixement que hem de seguir, tot i que sí que hi ha consens sobre la retòrica que s’ha de fer servir. Si som la Florida d’Europa? Ja som una de les Florides d’Europa. La qüestió és com deixar de ser-ho i convertir-nos en Massachusetts! Però això no és fàcil i, a més, a molta gent ja li va bé el model actual. No hi ha una resposta fàcil per als aturats que tenen poca formació, però el que no hauríem de fer és estimular encara més l’arribada de persones no qualificades, que és el que passarà amb projectes com l’Eurovegas i, en general, amb la promoció sense límits del turisme”.


Parlar de sectors és antiquat

Joan Tugores, Catedràtic de la UB:

“No vull perdre el temps amb el parany de l’Eurovegas, que és un projecte en què s’utilitza Catalunya perquè Madrid abarateixi el preu. Sigui com sigui, no cal trobar un sol sector per substituir la construcció i sortir de la crisi. És més, parlar de sectors és antiquat. El cava es fa tot a Catalunya, però ara el més normal és que un producte es faci a molts llocs i el que hem d’intentar és fabricar aquí els components de més valor afegit d’aquell producte. De tota manera, els serveis són un 70% de l’economia catalana i mundial i el que hauríem de potenciar són els serveis professionals, com l’enginyeria, el disseny i l’ensenyament. Les exportacions de serveis estan creixent el doble que les exportacions industrials. En el millor dels casos serem la Florida d’Europa. Ens diuen que hem de ser Califòrnia o Massachusetts, però a la pràctica no es fa”.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT