Educació
Suplements 31/01/2012

Educar amb represàlies

L'eficàcia del càstig és un dels temes que generen més debat entre els pares i els professionals implicats en l'educació de les criatures

Trinitat Gilbert
3 min
Anna Pujades amb la seva filla Agneta. / TJERK VAN DER MEULEN

BARCELONAEl debat sobre si s’han de castigar o no les criatures és, possiblement, un dels que susciten més reaccions viscerals entre partidaris i detractors. Sembla que tothom està d’acord en el fet que cal reconduir el mal comportament dels fills. Però no en la manera més oportuna de fer-ho. N’hi ha que asseguren que el càstig no soluciona res. N’hi ha d’altres que en són partidaris, sobretot si deixen les criatures sense les joguines preferides (conseqüència). I encara n’hi ha que aposten només pel diàleg i prou.

Entre els partidaris d’aquesta mesura de reconvenció hi ha els pares del Pol, la Lola i l’Aina, que han viscut algun episodi significatiu de les suspicàcies que aixeca el càstig en la societat actual. Un dia el Pol, de 3 anys, no parava de donar cops de puny a la seva germana Lola, que en té 5.

Els pares li demanaven sisplau que no li pegués, que la deixés estar, però no hi havia manera d’aconseguir que el Pol els fes cas. Al tercer cop de puny, el pare es va enfadar moltíssim, i el va portar, castigat, a la terrassa. Era ple hivern. Feia fred. La Lola plorava perquè el seu germà li havia fet mal. El Pol va començar a gemegar. “No ho tornaré a fer, deixeu-me entrar”, cridava plorant.

El pare va cronometrar els minuts que el deixava allà fora. Tan sols 5, ni un més ni un menys. 5 minuts serien prou perquè entengués que no s’ha de barallar amb les germanes. De sobte, però, va començar a sentir crits d’una veïna: “Deixeu-lo entrar, que està plorant. Ja n’hi ha prou”. El pare es va veure obligat a sortir a la terrassa per explicar-li quin era el motiu del càstig.

Fa dos mesos que va passar aquesta escena, i el Pol no ha tornat a pegar les seves germanes. “Tenim clar que ho ha entès”, diuen el pare i la mare. De tota manera, expliquen que aquest càstig va ser molt dràstic, diferent dels que acostumen a aplicar. Normalment s’inclinen per retirar les joguines del fill que s’està portant malament o amenaçar-lo de llençar tots els jocs. “Amb l’amenaça n’hi ha prou per aconseguir que es portin bé”, reflexionen els pares. Mai han arribat als extrems d’alguns amics, amb mètodes repressors com ficar les criatures, vestides i tot, a la banyera i ruixar-les amb aigua freda.

Hi ha alguns pares que continuen defensant el calbot o un pam pam al cul. Però, això sí, utilitzant-lo només com a toc d’atenció, sense cap intenció de fer mal i només quan no s’ha aconseguit reconduir la conducta del fill amb paraules. Anna Pujades, la mare de l’Agneta, hi recorre de tant en tant per aconseguir que la filla es porti bé, però sense la virulència que atribueix a les generacions precedents: “Els nostres pares ens volien fer mal i atemorir-nos. I no tinc clar que funcionés”, diu l’Anna.

L’Anna i el Manel, el pare de l’Agneta, també han començat a ensenyar a la filla que una mala actitud té unes conseqüències. “Un dia érem en un restaurant amb altres famílies i la vam advertir que s’estava portant malament. Quan es va acabar el dinar, tota la colla d’amics van anar a casa d’un d’ells per continuar jugant. Ella no hi va anar”. Va ser la conseqüència del seu mal comportament. També acostuma a retirar a la nena les seves joguines preferides quan amb les paraules no n’hi ha prou per fer-la obeir. En aquests casos l’Agneta reacciona i comença a portar-se bé.

En l’altre extrem, Martí Garcia és partidari d’una altra manera de fer. Creu que el càstig no soluciona res, sobretot en nens petits, ja que les criatures no acaben d’entendre les situacions. Per això, ell aposta per parlar, per explicar-ho tot tant com calgui. De fet, admet que és incapaç d’infligir cap càstig a la seva filla. No li surt. Li fa pena només de pensar-hi. És un ferm defensor del poder de les paraules per solucionar-ho tot. A ell, com a mínim, li funciona.

stats