ARA EL VENDRELL
Suplements 27/04/2015

L’àngel que va volar en helicòpter: d’històries mitificades a canvis pendents

El municipi va triar la construcció, potser perquè era la manera més ràpida de fer calés i hi guanyava tothom: els constructors, la recaptació municipal i els qui volien un habitatge nou. Hi va guanyar tothom menys el paisatge

i
Xavier Bosch
7 min
vendrell social

El VendrellEL DIVENDRES, MERCAT. Costa d’aparcar a prop del Bar Montserrat -conegut com a Can Guitarra-, que és on m’ha citat el meu guia. En Víctor Romagosa és el president de la secció d’hoquei del Club d’Esports Vendrell, l’home que ha aconseguit que, gràcies als patins, el nom de la població soni per Espanya i per Europa. En els últims tres anys, el Moritz Vendrell ha aconseguit fites inimaginables. Ha guanyat dues Copes del Rei, una competició continental com la Copa de la CERS i s’ha situat, amb la modèstia dels escaldats de pressupost, entre els millors del món. El Vendrell, després de tants anys de ser Pau Casals i para de comptar, ara té un altre motiu d’orgull local, que fa rues de campions i omple l’ombrívola plaça Vella per homenatjar-los. A l’arc del violoncel hi ha sumat -perdoneu l’heretgia- el pal de l’estic.

El divendres, dia de mercat de carrer, comença a Can Guitarra. Quan hi arribo en surt en Salvador Sadurní, el porter del Barça de Cruyff. El bar és ple d’homes granadets, coetanis seus. En Víctor Romagosa demana mig platet de callos amb allioli. Em presenta en Rodri, que també s’asseu a taula amb els callos al davant. És el president dels Nens del Vendrell, que -fundada el 1926- es consideren, administrativament, la colla castellera degana. D’altres taules m’arriba l’aire d’uns peus de porc acabats de guisar. A la paret de Can Guitarra hi ha, emmarcada, una camisa vermella dels Nens amb el nom de Vendrell a l’esquena, dels anys que s’hi van cosir el nom perquè no els confonguessin amb els Xiquets de Valls. En Rodri Sánchez va néixer a Sant Boi de Llobregat, és fill de treballadors de la Seat i, per la feina, es va instal·lar al Vendrell ja fa vint anys. Ell, que és antropòleg, treballa a la banca, i ho porta amb ironia: “Ara sóc un enemic social”.

Per la seva formació, però, fa una anàlisi aguda del creixement desordenat que va tenir el Vendrell en els anys que hi arribava a viure gent com ell. “Aquí es va fer un desastre urbanístic. Es va mantenir el nucli històric mentre, al seu voltant, naixia una col·lecció d’habitatges molt heterogènia que va comportar que ara semblin dues poblacions diferents”.

En Víctor Romagosa, de l’Arboç, no fa ni vint anys que viu al Vendrell. Hi va anar quan l’empresa d’alumini on havia treballat tota la vida es va instal·lar a Santa Margarida i els Monjos. El 60% dels rodets que hi ha en l’encaix dels cinturons de seguretat dels cotxes de tot el món els fabricaven ells. Amb aquest vast coneixement del món industrial, Romagosa es lamenta que el Vendrell, tot i que ha tingut opcions, no hagi sabut atraure empreses, fàbriques i, al capdavall, llocs de treball. Rodri, el casteller-antropòleg, hi dóna una resposta geogràfica: “El territori no acompanya. El mar per un costat, i la muntanya amb la vinya que comença molt aviat, limiten el municipi pels dos cantons”.

La realitat és que, a partir de l’autopista inaugurada pels Jocs (“autopista Pau Casals”, esclar), el municipi va triar la construcció, potser perquè era la manera més ràpida de fer calés i hi guanyava tothom: els constructors, la recaptació municipal i els qui volien un habitatge nou. Hi va guanyar tothom menys el paisatge. Ningú no va pensar en la fesomia urbana. Mentre comencem la ruta, les germanes d’en Pep Guitarra -Josep Solé- serveixen botifarra amb mongetes als que no tenen cap intenció de moure’s del bar.

En Víctor Romagosa em vol ensenyar el mercat de carrer, que va de punta a punta de la Rambla, fins a arribar al mercat municipal. Mentre passegem entre ofertes de tres calçotets a cinc euros, intueixo que el Vendrell ha menystingut el màrqueting i li ha faltat vendre’s millor. Un exemple serien els tres barris marítims del Francàs, Coma-ruga i Sant Salvador. Consideren que el turisme, fins ara, s’ha nodrit, de forma prioritària, d’un públic familiar però de poca qualitat. El balneari termal de Coma-ruga o l’Hotel Ra no s’han convertit en emblema. El mateix Rodri, nascut al Baix Llobregat, reconeix que el cinturó roig de Barcelona va portar el turisme barat cap aquestes platges.

Sant Salvador, punt de partida

Noto, també, una certa gelosia cap als qui ho han fet millor que ells: “Vilafranca és a la muntanya però en canvi venen les platges del Penedès”. Sant Salvador, posem per cas, és en molts casos la segona residència de moltes famílies de l’interior. Fet i fet, la història ha acabat invertint els papers. L’origen del Vendrell és al barri de Sant Salvador, l’antic barri de pescadors amb l’ermita del segle XI. Per evitar els atacs dels pirates i per fugir dels efectes del paludisme, la població es va allunyar de l’aigua i es va enretirar cap a l’interior. El barri de Sant Salvador, però, amb la indústria de boters i amb tota l’exportació de vi cap a les colònies espanyoles, a través de Cadis, es va convertir en un centre econòmic de gran magnitud. Aquella pujança, que va servir per dotar el Vendrell d’infraestructures i per construir l’església, es va anar esllanguint fins que, cap al 1920, els experts locals asseguren que la vila va entrar en crisi. No goso preguntar si n’han sortit.

Al carrer hi ha molta gent. Compren i venen. Més aviat remenen i fan preu. Els pregunto, això sí, quants habitants són. Depèn. Uns 37.000 a l’hivern i el triple a l’estiu. Al mercat, en tota la Rambla, de l’estació fins al capdamunt, hi veig moltes dones amb vel, de diferents colors i tota mena d’estampats que no sé interpretar. Noto que parlar d’immigració incomoda els meus guies. Asseguren que no hi ha conflictes i diuen que el percentatge d’immigració del Vendrell és del 17% -segons les últimes dades de l’Institut d’Estadística (Idescat) és del 15,32%, lleugerament per sobre de la mitjana catalana-. Per la meva observació al mercat de carrer i pel que veig hores més tard, camí de la mesquita, la sensació és que la població magribina depassa la mitjana de país. En Rodri m’explica que al tronc dels castells hi tenen dos musulmans. Als Nens també s’hi han apuntat un polonès i alguns sud-americans entre els cent cinquanta que formen part de la colla. “Fem jornades amb ells perquè s’hi apuntin, però...” A l’hoquei encara s’hi apunten menys, i això que ja tenen 22 equips a l’esport base.

Quan som pràcticament a tocar de l’església, m’expliquen una història que, durant el matí, encara sentiré en veu de tres persones més, cadascú posant-hi el seu pa i el seu formatge. Resulta que la figura que hi ha al capdamunt del campanar, un àngel de Tobies construït per uns argenters de Vilanova, es belluga per marcar la direcció del vent. Aquest àngel tan singular només l’han baixat en tres ocasions del seu pedestal. La maniobra més espectacular va ser el 1958, quan un helicòpter de l’exèrcit dels Estats Units el va retirar en una acció que va tenir tota la població pendent. Els qui no en van donar fe en directe ho van veure a través del No-Do. Dies després, els Nens, en agraïment a la gesta, van actuar al portaavions nord-americà, i aquelles tropes van quedar tan fascinades pel grimpar de la canalla castellera que els van enviar una carta en què deien que allò ho haurien de fer a la Casa Blanca davant del mateix president. Aquesta actuació, de moment, continua pendent.

En Víctor Romagosa també em vol ensenyar el mercat municipal. Arquitectònicament no té cap encant. És una obra funcional del 1887 -renovada el 2001-, amb teulada a dos vents, que fa la funció d’acollir les parades de menjar des de fa 125 anys. Fa goig veure tanta gent comprant i, sobretot, que no hi ha cap parada tancada. Manen les nou carnisseries. Em presenta, però, en Josep Rafecas, de la polleria Potis, a 3,35 euros el quilo de pollastre. El conill, a 6,30. En Josep té 54 anys i és a la parada des dels 8 (si era delicte, ja ha prescrit). Hi ha arribat a les sis del matí, ha obert la parada a dos quarts de nou i hi serà fins que acabi la feina. Acabarà tard. “El negoci, en aquests anys, ha canviat al 100%. Abans es feia poca cosa i es venia molt. No donaves l’abast. Ara, en canvi, per cada pollastre que vens sencer, o a quarts, vens tres pintxos, canelons, tires adobades, pits farcits o arrebossats, lasanyes o quinze tipus d’hamburgueses diferents. Ara la gent ho vol tot preparat”. Els Potis sí que han sabut llegir els signes dels temps, potser perquè aquesta és la pitjor crisi i la més devastadora de totes les que el Josep ha vist passar de la parada estant. “En les anteriors crisis la gent comprava menys però no estava endeutada. Ara, en canvi, han deixat de buscar la qualitat i busquen, sobretot, preu”, exposa.

Reverència al català més universal

En Víctor Romagosa em vol ensenyar un altre edifici més singular i molt més tranquil. Val molt la pena. És la casa nadiua de Pau Casals, la modestíssima casa de lloguer al carrer de Santa Anna 3, dues portes més avall de la casa pairal d’Àngel Guimerà. Casals va néixer al Vendrell gràcies a l’orgue de 2.039 tubs i d’afinació barroca de l’església de Sant Salvador. El seu pare, Carles Casals, era el mestre de capella i es va instal·lar al Vendrell. En aquella casa de dues plantes i unes golfes que devia ser un colomar o, en el millor dels casos, una sala d’eines, hi van néixer els onze fills de la família. Així com naixien es morien i, a part de Pau, només es van salvar els dos germans petits. Ens ho explica amb tots els ets i uts, i amb un punt d’emoció que s’encomana, la historiadora Àngels Santacana, coordinadora de museus, que és la mare del capità del Moritz Vendrell. Tot queda a casa. Hem tancat el cercle amb la reverència que el poble tributa, amb mereixement i respecte, al català més universal.

El visitant ocasional se’n va amb la sensació que el Vendrell potser no ha sabut fer el canvi de segle. El boom constructiu va ser un bunyol, no ha trobat encara el turisme que li convé, el comerç -desesperat per les grans superfícies- no ha entès l’avantatge de ser a mig camí de Barcelona i de Tarragona, el transport públic -tren i autobusos- no hi ajuda, la indústria ha passat de llarg i la crisi del deute ha acabat per desmoralitzar població i famílies. Talment com si l’últim prodigi vendrellenc hagués passat el 1958, quan l’helicòpter de l’exèrcit americà va despenjar l’àngel de Tobies del campanar. Això sí, sempre quedarà Pau Casals.

stats