El repte de l’ambició cultural
La marca cultural de Barcelona demana a crits una posada al dia. I demana sobretot més ambició. La ciutat encara viu d’una imatge bàsicament construïda a remolc de l’èxit olímpic, que suma una pàtina de creativitat plàstica (Comediants, Fura dels Baus...), una elogiada operació urbanística (ciutat a la mida humana) i un efectiu mix arquitectònic (Miralles més Gaudí). S’hi poden afegir uns tocs de disseny finisecular, un cert cosmopolitisme, el despertar d’una cultura pròpia, una gastronomia innovadora i una inesgotable vitalitat de petites iniciatives i algunes de no tan petites com el Sónar o el CCCB.
Però tot això ja ho tenim fa temps. Falten projectes nous, falta pensar què vol aportar realment la ciutat, tant als seus habitants com al país i al món. No podem continuar vivint només d’inèrcia des d’una certa comoditat de ser admirats. A part del centre del Born, a part d’omplir museus i monuments amb turistes, ¿què més pretén aportar la ciutat culturalment? Falta donar suport i visibilitat al teixit de la creació de base -el teatre, la música, les arts plàstiques, l’escriptura...-, falta vocació i falten diners per situar a la primera divisió internacional els grans equipaments públics: Liceu, Auditori i Palau; MNAC, Picasso i Macba; TNC i Lliure; Festival Grec, i CCCB. Falta reforçar la indústria editorial i impulsar l’audiovisual. Falta reconstruir en tots els camps la petita indústria cultural, avui depauperada per la crisi. Falta tenir cura del talent propi i atraure l’aliè. I falta molta feina formativa per apujar l’exigència del públic, amb un pla global a llarg termini que inclogui des del món escolar fins a l’associacionisme. Tot això Barcelona ho ha de fer, esclar, en col·laboració amb la Generalitat, però assumint sense por el lideratge que li correspon.
Barcelona no pot caure en la comoditat de ser només un aparador. Si vol guanyar-se un lloc al món, i guanyar els ciutadans per a la causa de la cultura, ha de ser una ciutat creadora.
