Aloha Barcelona!

Les cocteleries polinèsies van ser una de les innovacions més singulars de l’hostaleria pop, que va omplir la nit barcelonina de flors de plàstic, camises estampades i divinitats de l’Oceania. A la costa oest dels Estats Units ja hi havia una llarga tradició de recrear l’ambient i la personalitat dels locals del Pacífic, importada pels veterans de la Segona Guerra Mundial que havien lluitat contra el Japó, i que van trobar en famosos bars i restaurants, com el Don the Beachcomber, una llar per recuperar les copes i els àpats típics de les cultures de la Polinèsia, la Micronèsia i la Melanèsia sense sortir de Califòrnia. Tanmateix, a casa nostra aquesta estètica no va arribar fins a principis dels anys 70, segurament de la mà del surf i de les pel·lícules hawaianes d’Elvis Presley, o de sèries televisives com Hawai 5-0 i la seva dinàmica banda sonora.

Els bars tiki d’aquella època tenien una personalitat molt acusada, amb decoracions selvàtiques, barreja d’illa amb volcà i xiringuito de platja, ídols oceànics de ferotge expressió facial, mobles de canya i els coneguts tiki bowls, gots de ceràmica esmaltada amb motius decoratius d’aquelles latituds. Els combinats que s’hi servien sovint treien fum o flames, i s’acompanyaven de para-sols i llargues palletes per xuclar el contingut als acords de l’orquestra de Les Baxter o Arthur Lyman.

Boom de les begudes exòtiques

Al nostre país van arribar-hi com un signe de sofisticació, on la penombra i els reservats garantien una confortable intimitat a les parelles d’enamorats. Devia ser per aquesta raó que, fa un grapat d’anys, en la meva adolescència, amb una noia amb qui sortia els caps de setmana, hi anava sovint. Recordo que va ser allà, en la discreta protecció d’un sofà d’escai, que vam donar per acabada la nostra curta relació, plorant com magdalenes mentre xuclàvem el nostre còctel, enmig d’una espessa fumera de gel sec (per la seva pròpia dignitat, no els recomano pas que afrontin una ruptura amorosa en un lloc així, ja que no hi ha manera de concentrar-se en la vessant més tràgica de l’assumpte). A Barcelona les begudes exòtiques van viure un autèntic boom, eren la quinta essència del cosmopolitisme, donaven un aire viatjat.

Entre la variada oferta que aviat va florir hi havia llocs de tota mena, com el Kon-Tiki del carrer Calàbria, que portava el mateix nom que l’expedició del noruec Thor Eyerdahl; el Nag Tatyl de la rambla Guipúscoa; el Tatu de Rocafort; el Wahiwa Paradise de la Ronda General Mitre (un bar que estava on abans obria El Papagayo, una boîte del famós Josep Llorens Cervera, alies Don Chufo ), o el Mai Tai del carrer Llúria amb Diputació, que tenia una peixera amb petits taurons de Malàisia.

D’aquells anys d’esplendor només n’han sobreviscut tres, el més conegut dels quals és el Kahala de la Diagonal, amb decoració maorí i una cascada d’aigua a l’entrada, que va ser el primer polinesi que va obrir al nostre país, l’any 1971. Just al costat hi ha el restaurant hawaià Tiki, dels mateixos propietaris, amb plats com el pollastre arrebossat amb blat de moro torrat, els llagostins amb cruixent de coco i panko, o el porc guisat sobre fulles de plàtan. El segon supervivent és l’Aloha del carrer Provença, que havia fet tàndem amb el desaparegut Mai Tai i segueix obert des de 1976. Sempre ha sigut el que ocupa més superfície, i en el seu moment va ser famós per una gàbia amb micos que ara ocupen uns ocells, i per combinats amb noms tan perillosos com el Sang de Tauró o l’Escorpí.

Per últim queda el Kahiki de la Gran Via, obert des del 1977 i on jo vaig viure un dels meus primers desenganys sentimentals, amb llums atenuades i poc espai que fa més indispensables les llargues palletes per no donar cops de colze al nostre veí de taula.

L’actualització a aquests estàndards en el tema exòtic va arribar fa sis anys, al carrer Joaquín Costa, quan l’amo del famós bar Benidorm va transformar la seva barra en l’actual Tahití Tiki Bar, un lloc molt allunyat de l’estètica clàssica dels tiki, sense elements tropicals ni colors cridaners, i que permet tastar copes com el Guayana Zombie o el Tahitian Walking Dead. Qui hauria dit que, cinquanta anys després, aquella moda dels bars polinesis encara ens podria sorprendre?