Fum, soroll i cotxes
En diuen plaça però és una rotonda. L’única zona susceptible de semblar-ho, verda i amb un estany al mig, és inaccessible a la gent. Per als més grans encara continua sent Calvo Sotelo
L’única manera de fer-se una idea d’aquesta plaça és des de l’aire o des d’una de les finestres dels edificis d’oficines que l’envolten. Sobretot perquè, de plaça, en té ben poc. Per a mi sempre ha sigut una de les rotondes més perilloses de la ciutat. Especialment si vas pel carril central de la Diagonal i vols girar per l’avinguda de Josep Tarradellas o el carrer d’Urgell i et trobes amb els cotxes que circulen pel lateral de la Diagonal i que volen continuar pel carril central. El merder que es munta cada vegada que el semàfor es posa de color verd és antològic i demana ser un autèntic expert al volant, amb ulls al clatell, per evitar la col·lisió.
És un nus viari ubicat a la zona alta que per a molts és l’accés a Barcelona, després de llargues cues, i per a molts altres la sortida, quan tornen a casa i la deixen enrere. Llàstima que la plaça pròpiament dita, la zona més bonica, la més verda enmig de tant edifici alt i circulació densa, sigui inaccessible a la gent. Entrar-hi és impossible si no et vols jugar la vida creuant els quatre carrils que l’envolten i arriscar-te que et detinguin. Crec recordar que l’única vegada que l’he vist habitada va ser durant les acampades contra la Guerra de l’Iraq, el 2006.
¿Sabíeu que a l’interior d’aquesta zona verda hi ha un llac amb la forma de Menorca? Jo, no. Perquè des de fora res no fa pensar que allà dins hi ha un estany que dóna forma a l’illa on va néixer l’arquitecte que va dissenyar el projecte, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, que va ser director de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona durant més de dues dècades.
Llegeixo, buscant informació, que dins d’aquest petit parc també hi ha una estàtua blanca d’una dona que porta el nom de Joventut i que és obra de Josep Manuel Benedicto. Mai abans l’havia vist. La plaça Francesc Macià... la gran desconeguda. “El meu pare sempre deia que el problema més gran d’aquesta plaça és que no té res”, m’explica el Narcís Pifarré mentre m’ensenya una foto de la plaça dels anys cinquanta, quan els cotxes aparcaven en bateria i la vorera es convertia en una gran terrassa. El Narcís fa 20 anys que treballa a l’estanc de Francesc Macià, el mateix on anava a comprar tabac la Sara Montiel quan es quedava a Barcelona, al seu pis del carrer Calvet. Diu el Narcís que a la plaça li cal un reclam turístic. “La millor hora del dia és després de dinar, l’hora del cafè i el puro al Sándor, perquè és quan hi ha més moviment”, m’explica.
Sense el Sándor, La Oca i el Pokins
Confesso que Francesc Macià no va ser mai una zona que freqüentés en els meus temps de sortir de nit. Però en canvi la vaig viure molt de dia durant una etapa de la meva vida. Els cinc anys que vaig estar treballant a RAC1, que ocupa la planta 15 d’un dels gratacels de la plaça. En aquella època vaig fer més d’un dinar a la mítica pizzeria La Oca, que va abaixar persiana definitivament l’any 2007. I si encara tiro més enrere, fins i tot crec recordar haver menjat alguna hamburguesa al Pokins, que va tancar uns anys abans.
Però allò va ser als anys noranta, quan l’OMS encara no alertava dels perills de menjar segons quines coses. Això sí, si volies aparentar o quedar bé amb qui t’havies de trobar, el millor era citar-lo al Sándor. Fins i tot un enllustrador et treia brillo a les sabates. Cambrers de vint-i-un botons, reverències i ensurt a l’hora de pagar dos cafès. El Sándor, el de sempre, el de l’any 1944, també va abaixar la persiana. Avui al mateix lloc segueix havent-hi el Sándor i un enllustrador, però el local té una estètica molt diferent a la de l’original. M’assec a la terrassa al costat de tres nois. Porten maletes. Parlen castellà. Tenen look de zona alta. Camisa de ratlles de tons blaus i jersei lligat a les espatlles. A un d’ells li han fet un trasplantament capil·lar. 7.500 euros la intervenció, 4.300 fol·licles trasplantats, explica.
Un nom per a cada època
Avui tothom sap on és Francesc Macià però al llarg del temps ha sigut rebatejada diverses vegades en funció de la situació política i històrica. Primer va ser Alcalá Zamora, després Hermanos Badía, durant el franquisme va ser la plaça de Calvo Sotelo fins que al desembre del 1979 la van batejar en honor a l’expresident de la Generalitat. L’únic que es manté inalterable és el mític anunci de neó de Danone. De nit, és inevitable ser allà i que no se te n’hi vagi la mirada.
