L’Havana barcelonina

La Barceloneta sempre m’ha recordat l’Havana, amb els seus carrerons estrets, els balcons plens de roba estesa i els veïns traient les cadires a la porta per fer-la petar. És un barri mariner i es nota en l’ambient, no tan sols perquè la proximitat amb la platja fa que estigui ple de gent que porta banyador, cistells de palla i xancletes, sinó per l’aire que s’hi respira. És com si la sal i la sorra, properes, l’impregnessin. A la vora del nostre Malecón portuari, allà on hi ha els vaixells de luxe i els restaurants de marisc i peix, entre els carrers del Mar i de Sant Miquel, hi ha la plaça de la Barceloneta, a només uns metres d’una altra plaça molt més gran, la del Mercat. La primera, però, és la plaça de la qual els veïns parlen amb més orgull, i queda palès perquè els balcons que l’envolten són plens de banderes grogues i blaves amb l’escut del barri, cosa que confirma que allà dins hi viu un barcelonetenc de tota la vida.

La bandera de la Barceloneta s’ha convertit també en un símbol reivindicatiu de barri davant la proliferació de pisos turístics que tants maldecaps han portat a l’exalcalde Trias. Només a la plaça, en compto una dotzena de penjades davant la solitud d’una única estelada.

Aquests dies que estem en plena onada de calor s’agraeixen els arbres que hi ha a la plaça. És més aviat petita, rectangular, i al mig hi té una de les setze rèpliques de fonts de Canaletes que hi ha repartides pels carrers i places de Barcelona. L’autèntica ja sabem tots on és. I recordo que una altra la vaig trobar a la plaça del Sortidor, al Poble-sec.

Quan hi arribo, a mitja tarda, les dues terrasses del parell de restaurants que hi ha són plenes. A les taules, cerveses, clares, una minisangria i algun refresc. M’assec en una de les cadires individuals que hi ha. En compto vuit, repartides de dues en dues. “ ¿Buscas droga? ”, em pregunta un noi pakistanès, vestit amb unes Nike Air, camisa de ratlles desgastada i pantalons grocs. Tal qual. Com que veu que m’he quedat parada i que li demano si m’ha preguntat això, de seguida em canvia de tema i em diu si em fa res que segui al meu costat perquè està una mica marejat per culpa de la calor i del Ramadà. Em demana d’on sóc i de seguida s’adona que sóc de les que seuen en una cadira a mirar, però que el meu objectiu, aquí, és un altre. Quan ho comento a en Rachid, el propietari del restaurant Can Ganassa, es mostra sorprès i de seguida em diu que això en aquesta plaça no és gens habitual. Doncs ves per on, a mi m’ha passat. En Rachid i la seva acompanyant són a la terrassa i em conviden a prendre alguna cosa. Ell porta rastes. És saharaui promarroquí, i vol que això ho deixi molt clar. Parla un català perfecte. Ja el voldrien parlar molts. “Fa vint anys que visc a Barcelona, sempre a la Barceloneta”, em confessa. I parlem dels pisos turístics i de l’allau d’italians, francesos i alemanys que han vingut a llogar-ne un. “Malgrat el que pugui semblar -em diu-, el seixanta per cent de la meva clientela són els del barri de tota la vida”. M’explica que és soci del Club Natació Barceloneta, que paga 35 euros al mes i que sempre es dutxa allà. “Però això ho fem la majoria dels veïns!”, es justifica rient, i ens posem a parlar de si la Barceloneta s’assembla més a l’Havana o a Porto, com pensa ella, que ha preferit no dir-me el seu nom. L’altre restaurant que hi ha a la plaça és l’Òstia, una taverna gastronòmica. És el mateix nom que el de l’Associació de Veïns de l’Òstia, autoanomenats “la Barceloneta rebel”, que lluita per mantenir la identitat del barri.

Un barri que és l’Òstia

Qui m’atén és en Hakim, l’encarregat. És del Marroc però viu a Barcelona des del 1990. “He treballat a la zona alta, a l’Eixample, al Born i sempre hi havia clients a qui els robaven. Aquí, en canvi, encara és l’hora que hagi de passar”, em diu quan li comento el tema droga. “¿I el nom del restaurant?” I em porta cap a una de les parets del local, on hi ha una inscripció fins al terra que ho explica. El text especula sobre el fet que, com que és un barri portuari, “sovint s’hi armava brega i sarau, per això de la gent de la Barceloneta es deia que eren l’hòstia”. El que no diu en cap moment és per què van treure’n la lletra h. A les set del vespre el sol ja no crema i la plaça és més plena. Un rickshaw, el carro amb pedals, se’m creua pel davant i el que creia que seria una tornada a peu fins al metro s’acaba convertint en un passeig turístic per l’Havana barcelonina. Avui sí que s’escau el concepte “fer el guiri”.